Els retrats que fa Jesús d'una viuda pesada insistint a un jutge que l'atengui o la de l'amic que a mitjanit es presenta a demanar pa sempre m'han resultat molt curiosos com a catequesi sobre la qual se suposa que ha de ser l'actitud de qui demana a Déu alguna cosa. "Truqueu i se us obrirà, demaneu i se us donarà." Servidor ha fet experiència una mica de tot: de trucar i que li obrin, de demanar i que li donin, però també (i molt!) del contrari, i per tant som gairebé sempre al cap del camí davant dels retrets objectius que ens imposa la realitat quan "recorrem" a la realitat última sobretot quan és última, quan ja no sabem a qui recórrer i se'ns acaba l'oxigen. Què sosté la meva esperança? Un Déu fatalment (o aparentment) capritxós, que, en paraules de Jesús, "fa sortir el sol sobre bons i dolents"? Hi ha un conte d'una escriptora nord-americana que mira de respondre-hi obrint, sobretot, moltes preguntes. Es tracta d'Un home bo costa de trobar (recentment traduït a la nostra llengua) de Flannery O'Connor. Sobre ella pesava una sentència de mort imminent (la malaltia incurable del lupus: de fet va morir a 39 anys). L'autora exerceix un gran mestratge en el qual podríem dir-ne Revelació de la Veritat en moments d'una "ultimitat" sobrevinguda cruelment i paorosa... És possible la felicitat? Quina felicitat? Come è difficile esser felici que diu la protagonista d'Il Tabarro de Puccini. La felicitat que es dibuixa a l'interior dels personatges dels contes d'Occonor s'assembla molt a la d'una dona quan va de part: un dolor horrorós prenyat d'alegria. Aparentment en les seves obres hi triomfa el mal o, si més no, l'ambigüitat de les iniquitats quotidianes entre les quals miren de sobreviure els personatges. Malgrat tot, hi ha un espai sempre possible de puresa i innocència, una besllum de glòria i gràcia que defuig tota carrincloneria. Una bona lectura que aprofito per recomanar-vos ara que som a les portes tòrrides de l'estiu.