Ahir la boira calmadament envaïa Ciutat de Mallorca des de la mar. La línia divisòria que separa la mar del cel no es distingia... De lluny estant, mig s'intuïa l'ombra antiga i quieta de la Seu i, devora, les altes parets de la basílica de sant Francesc, com un castell que frisa amagar-se i on reposen els ossos d'es Beat Ramon. 

La boira sempre m'ha captivat, molt més que la neu. Al poble, amarada de la intensa flaire de l'oli novell, com la d'una sang que et segrestava l'ànima dins un passat que la memòria no arribava mai del tot a comprendre. Tots estrafem la realitat amb presències inequívocament personals, però no per això menys certes. Aquí, en aquesta Ciutat contorbada, per a mi això significa, molt a diari, una forta sentor de lament i lluita per tot allò perdut de moltes invasions (el segrest cruel de la memòria, l'autoengany, nous esclavismes, tot molt distant de les invasions que l'oli novell em regalava). La boira aquí em plora la llangor d'una esperança que resisteix a morir... 

Joan Alcover i Maria Antònia Salvà, recentment recuperats, revifen la flama dins unes brases vives. I em sembla que s'alçuren noves veus, joves, que malden per no acabar sent allà on els qui manen ens voldrien: agafant una mà esgrogueïda i feble, freda, que conta les hores últimes de la seva vida. 

L'any passat una porció d'aquesta illa cansada saludà, afamada de diners que ningú sap on acaben, l'arribada de més de vint milions de turistes. Però es negà a acollir (perquè diuen que no té capacitat) set mil supervivents de la mar que avui ens envia aquesta boira somorta. 

La boira penetra dins els ossos. Els paralitza... Duu cants de sirenes antigues, ecos d'un món mort que algú potser recorda. El futur més immediat no és afalagador. Només la veu senzilla d'una campana em retorna l'escalf d'una crida més antiga a l'esperança. Som tan pocs els qui hi anem... i en són tants els qui voldrien recuperar-la que ni se'n temen. Bon inici de Quaresma.