Què hauria de ser un llibre? Us ho heu demanat mai? Davant la ingent quantitat de llibres que es publiquen, gairebé tants com turistes arriben a la Mallorca, des d'on us escric (segons alguns, 19 milions de turistes l'any), un hom es pregunta, de què i per què? Un llibre hauria de ser com l'entrada a un Temple, el lloc on tota Escriptura, en majúscules, trobés estada i convidés a entrar dins el Misteri. L'Escriptura, però, viu presonera d'unes cadenes difícils de rompre, perquè la paraula mateixa que la configura l'esclavitza dins uns límits on hom no troba fàcilment mediadors de la veritat. "I què és la veritat?" 

Un germà de comunitat ha descobert recentment una escriptora, mercès al Premi Nobel que li atorgaren fa un any, Han Kang, que, segons diu, ha aconseguit allò que Roland Barthes havia somniat però mai aconseguit. Hi ha un cor desvalgut que batega i que res no pot dir perquè el llenguatge és vanitós i "encapsula" la veritat. Però hi ha el silenci d'un no-res habitat de sentit, on llum i nit es confonen, on allò que mai no podrem atènyer (el dolor de l'Altre) ens penetra i salva. 

La lectura hauria de ser oració, un acte suprem de deixar-te dir per qui tu no ets, des d'una ignorància compartida que ens endinsa dins el Temple del que ens transcendeix i on ens espera l'última paraula que no tens ni tu ni ningú que tu coneguis, una última paraula que brolla d'una font que ens és donat d'escoltar, l'única que pot calmar la ferida sagnant oberta del costat traspassat d'una humanitat cega i perduda. 

"Mentre existeixi l'Escriptura -diu aquest germà- hi haurà salvació. Escriptura i humanitat s'uneixen en el templum de la Transcendència, on tot és buit, silenci i l'ésser de l'amor. La vida i la seva escriptura no tenen l'última paraula -ni la necessiten. Són la font mateixa de la bondat infinita que sempre ens ve del Cel."

La lectura no ens farà millors persones, ni superiors a ningú (com deia recentment una "influencer"). Ara, potser si et descalces abans d'entrar, aprendràs a acollir una veu, unes veus, la teva pròpia, i despullats de qualsevol vergonya o impostació, abraçareu plegats allò que no volies mirar de fit a fit: el teu dolor.