Sóc dels que no tenien invitació. I no passa res. Per això vaig optar per seguir la retransmissió en directe que va fer TV3 des de la Seu Vella de Lleida. El marc era ideal per iniciar els actes del Tricentenari. Suposava penetrar en l’imponent claustre i en l’espectacular basílica, espais harmoniosos que havien sofert, al seu dia, episodis d’agressió. Precisament ens recordaven que l’emblema de la ciutat del Segre havia estat, a contracor, caserna militar i presó per a humiliació dels lleidatans que van defensar Catalunya contra les tropes de Felip V. I que, posteriorment, havia estat utilitzada com a camp de concentració durant la Guerra Civil. Per un moment, les pedres parlaven.

A mesura que passaven els minuts, el guió –perfectament pautat– retia homenatge a una gent que, ara farà tres-cents anys, van lluitar i van donar la vida per preservar els drets i les llibertats del seu país. Hi acompanyava el text i la música d’un poble que, sense estridències, reivindica una cultura i una idiosincràsia particulars. Mirant enrere sense recança, sense por, s’apostava per celebrar el fet de ser una nació. I hi ajudava, enmig dels silencis corprenedors i de les músiques d’època, els apunts d’una mostra dels nostres creadors incontestables de l’ahir i de l’avui: Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol, Joan Maragall, Josep Maria de Sagarra, Josep Carner, Pompeu Fabra, Josep Pla, Salvador Espriu, Paco Candel i Miquel Martí i Pol. Del món ponentí només hi ressonaren els versos de Màrius Torres. Hi havia de ser, òbviament.

Tanmateix, nosaltres hi vam trobar a faltar les veus insubornables de Manuel de Pedrolo, de Maria-Mercè Marçal i de Josep Vallverdú. Hauria estat un gest de dimensions incalculables que algú hagués pensat en el garriguenc Josep Vallverdú, ara que ha viscut, als seus noranta anys, un apassionat passeig d’aniversari. És cert. Cal escoltar, amb atenció, les pedres perquè ens ajudin a trobar els camins d’un futur més just i esperançador. Però també és cert que cal escoltar les veus de Ponent, massa cops silenciades o amagades, perquè els quatre pilars del Tricentenari tinguin més sentit a l’hora de decidir com volem que sigui el nostre territori.