Des de fa alguns mesos, el sindicat agrari Unió de Pagesos impulsa la creació d’una secció d’agricultors i ramaders jubilats que vetlli per defensar-ne els drets. En aquest sentit, hi ha dues coses que no són cap secret. Primera, que el pagès, mentre pot, no es jubila mai; és a dir, després de jubilar-se continua exercint el seu ofici, cinc, deu o quinze anys més pel cap baix, i més considerant que el seu grau de salut està lleugerament per damunt de la mitjana de la població. I segona, que hi ha una gran part de la superfície conreada de la comarca que continua precisament conreada gràcies a aquest factor, a priori, complementari.

Les dues evidències tenen, alhora, beneficis intangibles per al conjunt de la societat. La primera, perquè, es vulgui o no, la continuïtat de l’activitat física per part de la gent gran els aporta ocupació i dinamisme i retarda l’envelliment –sempre, és clar, a un altre ritme–. La segona evidència aporta beneficis perquè en beu una part del producte interior brut de la comarca i perquè el seu treball és un dels principals modeladors del paisatge garriguenc, que des de diferents instàncies es pretén posar en valor. Per tot això, que és tant, és important no deixar aquest gruix de persones –no pas menyspreable en el cas de la comarca– en els llimbs jurídics, fiscals, laborals, etc.

Es tracta d’una realitat que, ara com ara, coexisteix i que no genera tensions o conflictes d’interessos amb la realitat “oficial”, però que seria bo fer més transparent per millorar-ne l’encaix i, per exemple, introduir eines que li donin cobertura des del punt de vista laboral i, perquè no, en el camp de la prevenció de riscos, tenint en compte l’alta accidentalitat que registra aquest col·lectiu. Es tracta d’una accidentalitat que massa sovint cal lamentar i que, per evitar problemes, pot induir a resoldre el tema de forma radical, amb un “s’ha acabat anar al tros”. Potser sí, potser no o, potser sí, però segons com.