Vivim sedats. No per falta d'informació, sinó per sobredosi. No per ignorància, sinó per costum. Les guerres travessen la pantalla cada dia; cossos, crits, ruïnes... i nosaltres, que estem insensibilitzats, fem scroll. El gest més polític del segle XXI i també el més covard, amb el qual hem après a fer fora l'horror amb el dit perquè resulta una via fàcil per esquivar la realitat. Ens hem acostumat a mirar el dolor sense veure'l.

La tragèdia s'ha convertit en paisatge "postejable" i el patiment és contingut viral. La nostra indignació dura el que dura un story i és el fruit d'una fredor apresa, una cuirassa que hem creat amb sobreestímuls i una esquena molt ampla. Ens sabem de memòria escàndols absurds d'actualitat, però ignorem allò que realment ens hauria de fer tremolar.

Però aquesta cuirassa no es queda a la pantalla: també habita els carrers. Davant d'una agressió, robatoris, violència, injustícies... dubtem, mirem a una altra banda i seguim caminant com si no anés amb nosaltres; com si no fos responsabilitat nostra, perquè no implica directament el nostre melic. Com si fóssim purament espectadors. I així, a força de no fer res, anem triant bàndol -encara que ens agradi dir que de bàndol no en tenim: tot és política, i també ho és la passivitat i el silenci còmplice.

I, mentrestant, la violència troba escletxes per on sortir, però mal orientada. Ens encenem per trivialitats: una opinió, una frase, un desconegut. I des de la trinxera còmoda de la pantalla, disparem paraules com si no pesessin. Com si no deixessin marca. L'odi està clarament mal dirigit.

Darrere d'un perfil, l'altre deixa de ser algú. Es converteix en objecte, en enemic, en diana, sense ulls, sense context i sense història. Collons, així l'odi es torna fàcil. Ridículament fàcil. Però mal dirigit.

Som una societat que no tremola davant de la barbàrie, ni a milers de quilòmetres ni a dos metres de distància. Una societat que calla quan hauria de cridar, i que crida quan no hi ha res a dir. Una societat que s'ofèn amb una facilitat preocupant però, alhora, tolera l'intolerable amb una calma espectacular. I potser el més inquietant no és això; sino que ja no ens sorprengui ni ens incomodi.