Quan em vull referir a algú del poble, penso en la gent pel nom de casa seua. Em surt sol: lo xiquet de Cal Blai o el de Cal Sastre, la padrina de Cal Bubé o el padrí de Cal Peremiquel... Però, últimament, quan ho dic, algú em mira amb estranyesa, com si no conegués la persona a qui em vull referir; o com si quedés millor anomenar-la amb el seu nom i cognom... o com si dir-ho d'aquesta manera fos una cosa obsoleta, desfasada. 

Abans, el nom de les cases era pura cartografia humana: situava una vida dins d'una trama de vincles. Sabies d'on venia, amb qui estava emparentada, quines terres tenien, a què es dedicaven i fins i tot quin caràcter es podia esperar d'algú d'aquella casa. Vaja, era com un codi postal emocional que ens ubicava, fins i tot, en classes socials. Avui dia som nom i cognom: una identitat administrativa que existeix al padró però que no consta al relat popular. Fins i tot se'ns identificaria abans pel nostre nickname a les xarxes socials que pels cognoms. 

La pèrdua, però, no s'atura als "Cals". També hem deixat de saludar-nos pel carrer i apartem la mirada com si no fóssim veïns. Les cases no són obertes: hi ha alarmes i desconfiança. Les padrines ja no pregunten "de quina casa ets?". Però no es tracta de viure ancorats en la nostàlgia ni de romantitzar un passat que tampoc era perfecte. Els pobles d'abans tenien silencis imposats, etiquetes difícils de trencar i mirades que jutjaven. Però, enmig de tot això, hi havia una xarxa que sostenia. Avui som més lliures per ser qui vulguem, però també més fràgils quan no se sap d'on venim. 

Potser recuperar els noms de les cases no és només una qüestió de llenguatge, sinó d'actitud. És tornar a preguntar "de quina casa ets?", no per classificar, sinó per reconèixer. És tornar a saludar, a aturar-nos dos minuts a parlar amb la veïna, encara que sigui per dir que avui fa més bo que ahir. És entendre que fer poble no és una herència automàtica, sinó una decisió diària que rau en cada petit acte del dia: fins i tot quan volem parlar d'algú i l'anomenem, o no, pel seu "Cal". Jo continuaré dient-los així, com si, en dir aquell nom, poguéssim mantenir viva la memòria de cada casa que constitueix el poble.