Fa poc han estat els Premis Ídol. No sabia de la seua existència fins fa uns dies, i em genera inquietud real el seu seguiment massiu entre milions de persones de la meua generació. Es tracta d'una gala de catifa vermella on es premien els millors influencers de l'any; persones que creen contingut a les XXSS: entreteniment, lliçons morals, estètiques i vitals, com si fossin portaveus d'alguna veritat rellevant per a la societat. Però no tothom hi té lloc; si el teu contingut és polític o crític, no hi ets benvingut. La influència només interessa quan és monetitzable!

En fi: poca feina i zero fang a les sabates. I no vull dir que se les hagin d'embrutar, però una mica de consciència de classe no aniria malament. Perquè darrere dels discursos sobre "esforç", "somnis" i "creure en tu", hi ha uns privilegis estructurals que no s'esmenten, però que ho sostenen tot.

El més pervers és que aquests espectacles es produeixin sense passar cap filtre ètic. No es qüestiona què s'està legitimant ni quins valors s'estan normalitzant: i això interessa, que ningú qüestioni. Mentrestant, infants i adolescents creixen sobrealimentats de cossos perfectes, vides aspiracionals i rutines de skincare per a nenes que no saben què és una arruga, però saben odiar-se davant del mirall. 

Se'm trenca el cor de pensar que donem veu i suport a aquest tipus de referents, i que en qualsevol escola del país hi ha criatures que diuen, sense rubor, que de grans volen ser "influencers" o tenen un perfil a TikTok abans que autonomia suficient per anar a comprar sols el pa.

Els meus ídols són a casa; treballadors, reals, invisibles... No pengen stories, no exposen la seua vida ni venen discursos de superació; però sostenen una llar cada dia en silenci. Fan feina bruta, cansada, que no genera contingut, ni likes, ni té premis anuals.

Segurament la criatura que idolatra a Lola Lolita ignori que la família s'hagi trencat el llom per comprar-li el mòbil des d'on l'admira. Aquesta és la gran ironia: el luxe es construeix sobre la feina invisible de qui mai trepitjarà una catifa vermella. I mentre aplaudim ídols digitals, continuem menyspreant -com sempre- aquells que fan possible que tot funcioni.