Comença la temporada del nou oli, i amb aquesta també els debats anuals esperats sobre el preu just de l'or líquid. Que, com ja és sabut, el pobre farà el líquid i no veurà pas l'or. Durant l'any, l'olivera s'aguanta dreta amb menys aigua que un cactus i més dignitat que molts polítics. I el pagès, fidel, la cuida com qui cuida una padrina: amb paciència, respecte i pèrdues. Però quan arriba el moment de vendre l'oli, de sobte tothom és economista: "Al súper n'hi ha més barat." Sí, i també hi ha roba més barata de l'altra punta del món i fruita que ha viatjat més que tu. Però de quina qualitat? I ep, potser sí que puja el litre, però més puja el marge dels intermediaris, que tothom en rasca bola i el pagès queda espremut de números i de paciència.

En vista de l'èxit, pocs són els joves que volen seguir l'ofici, com mon germà, que s'ha de veure en un altre debat que hi va de la maneta: "Vols dir que no valdria més que estudiessis?", com si la terra no fos prou aula, o la feina no fos prou digna. Com si saber quan plourà, hi haurà lluna, o quines oliveres donaran més rendiment fos menys ciència que qualsevol màster amb nom anglès intel·ligible que estigui de moda.

No s'adonen que, sense gent com ell i aquests quatre valents, no hi haurà ni olives, ni oliveres, ni molt menys un país ric en productes de gran qualitat. I sembla que salvar la pagesia sigui un acte romàntic de fe. I la fe, a hores d'ara, és com l'aigua a les Garrigues: escassa.

En definitiva, pagar el preu just és tan relatiu com el futbol; cadascú té la seva opinió. Continuarem pagant el litre d'oli al preu d'un cafè a Barcelona -i, tot i això, ens semblarà més car l'oli que un Iced Brown Sugar Oatmilk Shaken Espresso (que, per qui no estigui a l'"onda", és un cafè amb llet i gel). Haurem de dir-li Olive Essence Deluxe Edition i es faran cues a les cooperatives.

Potser el problema és que, per a molts, l'oli és un condiment. Per a nosaltres, és arrel, suor i identitat. I si no la cuidem, aviat només quedaran plaques, records i quatre joves com el Manel que intentaran esperançats fer miracles amb la terra seca. I l'olivera, pacient com sempre, pensarà: "Per això, no em calia aguantar tants segles".