Ja fa uns mesos que tinc 33 anys, però mai tant com ara havia experimentat la sensació d’estar vivint de ple la crisi dels 30. I no tant en un pla individual, sinó més com un sentiment que engloba tots els de la meva generació. Últimament al grupet que encara formem alguns dels meus companys d’universitat, tots brillants llicenciats que vam entrar a la facultat amb notassa de tall, ens ha donat per reflexionar, i la conclusió a la qual arribem és que estem perduts. No tenim ni idea de cap a on van les nostres vides, just a l’edat en què se suposa que les hauríem de deixar ben encaminades. Però ens queda el consol que no tota la culpa és nostra: el model que funcionava per als nostres pares ja no és vàlid en absolut per a les noves regles del joc.

Abans, als 30, ja era moment de tenir feina i parella estables, per no dir definitives. Avui en dia, els solters i aturats estem deixant de ser les excepcions per convertir-nos en una creixent majoria, i ni se’ns passa pel cap que una feina nova ens pugui durar per sempre. Una parella potser encara, però allò de “fins que la mort us separi” és cada cop menys una promesa i cada cop més una heroïcitat. La crisi dels 30 solia ser, resumint molt, el moment de deixar de ser un eixelebrat i dir-se a un mateix “va, que això ja va en serio”. Per a la generació dels primers 80, això ha canviat. Aquesta actitud en el context actual ens portaria a una frustració constant, a una successió de fracassos que ens convertiria en depressius crònics.

Cal agafar-se les coses d’una altra manera i, potser, en lloc de dir adéu a l’esperit aventurer propi de la joventut, conservar-lo com la millor arma per sobreviure en un món on res és segur i mai sabem què ens depararà l’endemà. Un món caòtic, però també un món emocionant, on seguirem perduts i expectants, a veure cap a on coi ens porta la vida.

[article publicat al núm 382 de SomGarrigues]