Escric aquesta Cullerada com a exercici de reflexió per a mi mateix, però espero que pugui servir d'ajuda a altra gent. Parlo d'aquells que, després d'anys de misèries i privacions provocades per allò que Zapatero va batejar com a desacceleració, crisi per als amics, ara veiem com de nou la cosa s'accelera. Torna la feina regular, torna l'ingrés bancari que rebem puntualment cada final de mes, torna la comoditat de poder comprar el que volem quan volem (fins i tot alguns potser tenen tot això per primera vegada), i arriba la temptació de veure'ns nosaltres mateixos com la nova burgesia, pensar que per fi rebem els merescuts fruits del nostre esforç, començar a mirar amb una mescla de superioritat i llàstima aquells que no els van tan bé les coses, i en definitiva, creure que hem passat al bàndol dels poderosos (i votar en conseqüència). Però no, ara no és moment d'autoenganyar-se, sinó de tenir memòria. De recordar que bé que estàvem abans del 2007 i com ens crèiem d'invulnerables. De no oblidar com de ràpid ens van prendre tot el que teníem amb una impunitat que clama al cel. De concloure que la història és cíclica i que això d'ara només és una treva perquè torni a circular una mica el diner, però que si ja vam ser titelles del sistema una vegada, és ben fàcil que en breu ens la tornin a jugar. De triar dormir bé cada nit abans que un zero més al compte bancari, el comerç de proximitat abans que les grans multinacionals, i d'invertir en una ONG abans que en roba que no es mourà del nostre armari. En definitiva, és el moment que l'odi als que tan mal ens han causat es mantingui serè però viu, alerta a les properes escomeses. I sabent com de volubles som els humans, autoritzo tot aquell que em vegi fent el contrari del que acabo de dir a clavar-me un sanador clatellot que em retorni la perspectiva: una de les poques ocasions en què la violència sí que pot ser la solució.