L'any 1917 en Rossend Llurba i Tost, fill del Vilosell, escrivia la lletra de La font del Xirineu. S'havia traslladat de ben jove al Paral·lel de Barcelona, un lloc on s'havien concentrat la major part dels teatres populars, enfront de l'elitisme de la burgesia que s'aplegava en indrets com el Liceu. Quan escrivia aquesta lletra ho feia amb plena consciència que el català arribés a les classes populars en un entorn no gens fàcil, on Lerroux, l'anomenat emperador del Paralelo, feia els seus abrandats discursos. Recordem que el 1914 s'havia creat la Mancomunitat de Catalunya i que el 1918, acabada la Primera Guerra Mundial, hi ha tota una campanya de reivindicació de l'autonomia, inspirada en els 14 punts del president nord-americà Woodrow Wilson.
La font del Xirineu és un cuplet ambientat en un entorn rural, un poble de l'Empordà. Sens dubte, l'Empordà era el lloc que llavors representava un món rural idealitzat, en contrast amb el món urbà i industrialitzat de Barcelona. La lletra de la cançó és de tipus picaresc, irònic i satíric, en què les paraules són escollides amb doble intenció. El mateix títol del cuplet és força il·lustratiu. Segons el Diccionari Alcover-Moll, el xirineu és el "penitent que va encaputxat a les processons de Setmana Santa". En l'actualitat la forma normativa que utilitza el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans és cirineu, com "la persona que n'ajuda una altra, especialment a portar un pes feixuc". Així, segons l'Enciclopèdia Catalana, es recorda Simó Cirineu o Cirene, que va ajudar Crist a carregar la creu. Però aquesta expressió és utilitzada en el cuplet amb un doble sentit. Un refrany popular molt conegut en l'època deia que "el matrimoni és una creu i la querida és el cirineu". La figura de la querida o l'amant era la figura il·lustrativa de la doble moral de la societat de l'època. Fins i tot el tramvia 23 que unia l'Eixample amb Sant Gervasi era conegut com el tramvia de les querides. Per això, La font del Xirineu no és un lloc geogràfic, sinó La font de les Querides. Un lloc on la tornada de la lletra adverteix les noies que no hi vagin: "A la font del Xirineu, ai minyones no hi aneu".
La lletra del cuplet està plena de girs i de dobles intencions. L'aigua de la font és "fresca, i regalada". També ens diu que "els xicots i noies s'hi entusiasmen amb excés". Fins i tot "s'han trobat molts promesos que han fet Pasqua abans de rams". Es tracta, sens dubte, d'una lletra que el mateix autor considerava "frívola", però que tenia la capacitat de connectar fàcilment amb tothom i, especialment, amb les classes populars. La importància és que això es feia en llengua catalana i que aquesta no queda exclosa de les representacions de music hall que eren els espectacles urbans de masses de l'època. Això permetia que la llengua catalana no quedés relegada a un ús merament folklòric en el marc d'una societat diglòssica.
La font del Xirineu va ser musicada pel mestre compositor Joan Suñé i va ser interpretada per una de les millors cupletistes de l'època, la Raquel Meller, "captivadora artista d'alegria qui de tos llabis rajen les cançons saturades d'ingeni i galania despertaires de frévols sensacions". No sabem on va ser estrenada, però tenim una dada increïble. La font del Xirineu, un cuplet en català, va ser interpretat el 16 de novembre de 1917 al Teatro Lara de Madrid, segons ens dóna notícia la revista Papitu. El que no havien aconseguit els polítics catalanistes ho assolia una cançó "frívola": triomfar a Madrid. Enguany, al Vilosell, farem una sèrie d'actes sobre el centenari del cuplet en català. El proper serà una jornada el dia 4 de juny en la qual parlarem de tot això.
Vicenç Aguado i Cudolà
