Algú, finalment, s'ha posat a fer un buidatge de la memòria oral que encara resta al magí dels més grans del poble, en aquest cas a Llardecans. Certament, s'arriba tard, però encara s'és a temps de salvaguardar una part dels testimoniatges que, de generació en generació, van anar passant des de temps antics fins a la generació nascuda abans de la guerra. Després, la societat fa el tomb i el sistema de vida, de valors i l'estructura mental de les persones fa el gir que tots coneixem i que ens duu als nostres dies.

El pas de la història ens ha deixat documents que serveixen per reconstruir i interpretar el seu fil, però una gran part de la realitat quotidiana viscuda amb anterioritat a l'aparició dels mitjans audiovisuals mai es va representar sobre un document o cap altre suport perdurable. Per això, l'única possibilitat de conèixer els aspectes més quotidians dels nostres avantpassats, les anècdotes que els van fer vibrar, els costums... només es poden obtenir del relat directe dels seus protagonistes o dels qui els van succeir a través de la paraula viva, que va ser el principal mitjà de difusió fins a la primera meitat del segle XX. No n'hi ha d'altra. Per això, l'entrevista personal és l'únic mitjà per aconseguir-ho. La petita població que impulsa aquesta iniciativa de recuperació de la memòria demostra que no es tracta d'un problema de capacitat o de recursos sinó de ganes i de sensibilitat. En altres poblacions del país, i fins i tot en algunes comarques, s'han dut a terme iniciatives similars. I és cert que gairebé una dècada enrere una entitat comarcal va promoure un intent semblant amb el Banc de Memòria Digital de les Garrigues. Malauradament l'intent no es va consolidar i la feina va quedar a mig camí. Tant de bo aquesta iniciativa ara engegada serveixi com a exemple per a tots els municipis, tenint en compte que el temps per retenir allò que encara pugui quedar d'aquest llegat és escàs. Escassíssim.