A Bhaktapur, sota un porxo de fusta corcada vaig conèixer dues padrines newa que teixien. Seien corbades, com ho fan les arrels d'un arbre quan afloren. Una d'elles es va posar a cantar una cançó. Era una peça dolça i en alguns punts també colpidora. Res estrany si tenim en compte que Bhaktapur és una ciutat devota. Diuen que un newa procura compartir i no viure isolat. I de fet és habitual veure'ls en grup, sobretot durant les tardes, quan la vida és més relaxada i es reuneixen per fer-la petar, jugar als daus, filar cabdells o escapçar les cartes. I així fins que el sol se'n va i la nit es concentra a la Plaça Major amb el rebombori dels tambors i els platerets, el perfum de l'encens, les pregàries i la multitud prenent te amb llet a les portes d'un tuguri al mig de la foscor trencada, només, per la llum pobra d'uns quants fanals. Em va fer pensar en Almatret, en les històries al voltant de la Plaça i la nit acomodada dins el Cafè Peixet, tot enganyant el fred a glops de Calmant.