Un professor de l'Estudi General de Lleida impartia un curs d'arqueologia al Museu de Tarragona, al qual es presentà un noi arbequí -que, per cert, feia la mili- amb una capsa farcida de bocins de ceràmica d'uns camps propers al poble. La gent d'Arbeca coneixia l'indret i certament preuaven els objectes que s'hi descobrien, però pocs n'intuïen la transcendència. El professor s'adonà de la singular importància que allò podia tenir per a la comunitat acadèmica. Deu anys després començaven les excavacions, termini que en arqueologia es quasi com dir immediatament. No dic mai els noms de ningú, però és ben fàcil saber els d'aquests veritables protagonistes sense pel·lícula.

Amb tot el respecte i l'estimació vers els estudiosos i la gent de voluntat que ens ofereixen els seus descobriments, amb el meu relat us voldria plantejar aquesta ciència d'una forma més planera i col·loquial. Som-hi, doncs.

Al golf de Roses es fundà una ciutat portuària destinada a ser un centre comercial, un emporiae, i és aquí, a Empúries, on, l'any 218 abans de Crist, desembarca el general romà Gneu Corneli Escipió, que emprèn el domini de la costa catalana. Amb els Escipions, la ciutat de Tarraco es convertiria en una capital molt influent. Per a ells era imprescindible aixecar muralles i fou en aquesta primera època quan Corneli Escipió va començar a construir-les amb una amplada de quatre metres de base per sis d'alçada -de fet, els romans no mesuraven en metres, sinó en peus de 0,296 m- reforçades per torres de planta quadrangular... un model de fortificació simple si el comparem amb les defenses dels Vilars. 

Com altres vegades, permeteu-me l'ajuda d'un expert, en aquest cas del centurió Iulius Lèpidus, al qual Escipió comissiona explorar el territori de Ponent. Lèpidus comanda una centúria de legionaris que tornen victoriosos de lluitar contra el celtes. Busquen terrenys d'aprovisionament i emplaçaments de tribus poc evolucionades i per tant útils com a servents o aliats. Algú, segurament un atemorit pastor, assabenta el centurió de l'existència d'un gran reducte enmig d'una explanada vorejada de pastures, allà, en la direcció on el sol s'amaga. La pressió que exerceix a la seva gola la freda punta del gladius, l'espasa curta, convenç el pobre pastor que ha de deixar el ramat i guiar els romans.

A dos dies de camí descobreixen el contorn de la fortalesa quasi allisada amb el terreny de la planura. La lògica militar del centurió Lèpidus fa que ordeni formació compacta superposant els escuts en previsió d'un atac: és davant d'un campament perfecte on es poden amagar dotzenes de combatents sense que ningú els vegi, de fet és millor, molt millor que els emplaçaments romans. Aviat s'evidencia que els seus pobladors l'han abandonat. El primer que el centurió admira és l'estructura, fàcil de defensar... gairebé inexpugnable. La muralla presenta gruixos de cinc metres per cinc d'alçària, flanquejada per 12 grans torres de front semicircular. Caldria posar en perill tres centúries de legionaris veterans -es digué- per aconseguir que un escamot pogués obrir-se pas cap a l'interior.

Lèpidus, allargant la mirada dins el fossat inundable de la fortalesa, es preguntà amb un respecte d'admiració per l'origen, i sobretot pel destí, d'aquell singular poble capaç de crear obres d'enginyeria excepcionals... i abandonar-les.