Set, vuit, nou, deu. Dotze. Són els camions que em trobo un dia qualsevol al vespre tornant de Juneda cap a Lleida. Els vespres són especialment moguts, més o menys tots tornem cap a casa a les mateixes hores i, com no hauria de ser però és, hi ha pressa. No s'enganyin. Pressa per arribar com més aviat millor a casa i relaxar-se. Darrere de cada camió hi ha un corrua de cotxes esperant un moment clau per avançar. N'hi ha que ho proven, que fan el gest i s'hi llencen o que tornen cap al carril perquè no ho veuen clar. Els que van a la contra, intueixen les llums dels agosarats, darrere els camions esperant, tots, pel mateix. Avançar-los i arribar més aviat. N'hi ha que, malauradament, mai hi arriben, a casa. I mentrestant, aquí ens trobem esperant debats estèrils i gestos en fals per garantir solucions que els asseguro que ràpides no seran. Deixant de banda sobre si cal obrir o no l'AP-2 perquè hi passin els camions -que pels habitants de Juneda i les Borges fa de mal agafar- sí que tinc una cosa clara: la 240 s'ha de repensar. S'ha de repensar perquè en els darrers accidents a la via gairebé no hi ha hagut camions implicats, perquè hi ha multitud de sortides de via i perquè si no s'hi celebren curses de velocitat, poc li falta. S'ha de repensar per, dic jo, deixar als nostres fills la carretera més segura i possible que els puguem deixar. Ja n'hem perdut massa, de fills i filles.