Durant la Transició es va fer popular una frase, que s'atribuïa als dirigents de l'URSS, que deia: "De victòria en victòria, fins a la derrota final". Es referia al fet de generar falses il·lusions per entretenir la ciutadania i amagar una realitat que era molt lluny d'aquell idíl·lic paradís que s'havia promès. Amb el temps va resultar certa, ja que l'esperança històrica que va significar la Revolució d'Octubre del 1918 i tots els avenços econòmics, científics i militars que ens deien de la Unió Soviètica van resultar fallits i aquell sistema va esmicolar-se com un castell de sorra el 1989.
Malgrat els anys de control, de repressió i de propaganda, avui ja no queda res d'aquell projecte. Fins hi tot la Xina, que continua amb una fèrria dictadura comunista, aplica el sistema econòmic capitalista. Els grans problemes, però, de la desigualtat social, de la regulació dels mercats i de la lluita contra pobresa, no solament no s'han resolt, sinó que s'han agreujat. El poeta Ernesto Cardenal ens ho recordava: "Que el comunisme hagi resultat un fracàs no significa que s'hagin arreglat els problemes que intentava resoldre". Per això, sempre que al món sorgeixen projectes benintencionats però difícilment realitzables, convé recordar aquesta experiència per no caure en els mateixos errors.
Em temo que alguna cosa semblant pot passar a casa nostra. Cada any celebrem una nova victòria, cada dos per tres vivim dies històrics, dia sí dia també ens inventem nous eslògans per mantenir la flama dels convençuts i, arrecerats per aquells que pensen com nosaltres, creiem que les nostres aspiracions les tenim a tocar, per caure en el desànim i la frustració quan veiem que no arriben mai.
Mentrestant però, la realitat quotidiana del país no solament no millora, sinó que en el millor dels cassos segueix igual. En lloc de governar el present, a partir de les competències i dels recursos que disposem, ens entossudim a cremar les naus i deixar-ho tot per quan aconseguim un somni que, per legítim que sigui, no arriba a convèncer la majoria dels catalans, ni es disposa dels mitjans legals, polítics, ni democràtics per fer-lo possible.
Les societats modernes necessiten normes clares, estables i segures que garanteixin les relacions socials, econòmiques i polítiques entre els seus membres. Les provisionalitats, les ambigüitats i els enfrontaments permanents no hi aporten res.
A què ve doncs aquesta teatralitat de frases i gestos grandiloqüents que no es concreten mai en normes jurídiques que poden ésser impugnades i sancionades? Què és això d'estar sempre en peu de guerra, amb voluntat d'atacar, de plantejar greuges, de cercar enemics i de no voler pactar ni acordar res? Com és que no es mesuren les pròpies forces? Anem altra vegada de farol, com la tardor passada, tal ens deia l'exconsellera Sra. Puntí? Per què engresquen la clientela si estem segurs que tot això no condueix a res o en tot cas ens porta on ja sabem?
Avui, per primera vegada en molts anys, hi ha possibilitats d'asseure's, de parlar, d'escoltar i si es vol es pot avançar en consensos que generin acords. Per què no s'aprofita?
Algú es pot arribar a creure que amb més de la meitat de la ciutadania en contra es poden imposar decisions unilaterals que trenquin les normes que van estar referendades per una majoria de les catalanes i catalans? Algú creu, després del que hem vist, escoltat i viscut, que el món ens mira o que disposem d'algun suport europeu o internacional?
Tothom que tingui una mica de sentit comú sap que no hi haurà ni decisions unilaterals ni imposició d'uns sobre els altres. No cal pensar, doncs, en victòries ni en derrotes. Potser ja arriba l'hora de dir les coses pel seu nom: només una negociació franca, en el marc de les normes que ens hem donat, pot permetre un acord que resolgui l'atzucac en què ens han o ens hem posat. Qui no ho faci n'haurà de respondre davant de tots nosaltres.
