Opinió
Josep Pau

Josep Pau

Si es vol, es pot

De les darreres eleccions al Parlament de Catalunya n'hem llegit i escoltat desenes d'anàlisis. Tots tenen una cosa comú: els resultats concrets per les diferents forces polítiques poden haver canviat, però les posicions globals respecte la voluntat o no que Catalunya esdevingui un estat independent quasi no s'han mogut o bé han retrocedit lleugerament durant els darrers 5 anys.

El 25 de novembre de 2012 Convergència, ERC i la CUP van obtenir 74 diputats i el 47,87 % dels vots, el 27 de setembre de 2015, les mateixes forces aconseguiren 72 diputats i el 47,80 % dels vots i el 21 de desembre de 2017, 70 diputats i el 47,50% dels vots.

Qui ho vulgui veure ho veurà i, qui no vulgui, pot fer-ne una altra lectura, però les dades demostren un estancament d'aquestes posicions que difícilment canviaran a curt termini.

Ens trobem davant dues impotències. És evident que amb el 47 % dels vots, ningú amb dos dits de front pot declarar la independència, com també ho és que, amb la meitat de la nostra societat incòmoda amb l'actual situació i demanant canvis, ningú pot mirar cap un altre costat i fer com si no passés res.

Ni aquells que volen marxar d'Espanya i d'Europa poden imposar el seu criteri, perquè no tenen majoria per fer-ho, ni suport de cap mena per materialitzar-ho, ni tampoc el poden imposar els immobilistes que no volen canviar res, que pretenen deixar les coses com estan i es bunqueritzen en les lleis i els tribunals per impedir una millora en les relacions entre Catalunya i Espanya.

No queda altra sortida que parlar, escoltar, negociar, pactar i acordar aquelles modificacions constitucionals que generin el suport d'una majoria més àmplia, per després aplicar-les i respectar-les.

És evident que 70 diputats tenen tota la legitimitat per governar Catalunya, però no en tenen per modificar el marc institucional, ja que per iniciar aquest procés se'n necessiten 90, tal com nosaltres mateixos ens vam fixar en l'Estatut i les normes que el desenvolupen.

Ara bé, una cosa és governar, i a Catalunya durant els darrers anys s'ha governat poc i, una altra, és tornar a propostes unilaterals i rupturistes sense cobertura legal ni democràtica i deixant de banda la meitat dels catalans. Avui ja sabem que això no porta enlloc. O pitjor, porta al fracàs polític, l'estancament econòmic i la fragmentació social. I aquí tindrem un problema perquè l'única cosa en què coincideixen JuntxCat, ERC i la CUP, que tenen si volen perfecte dret a governar, és precisament la que no es pot aplicar amb aquesta majoria. Els seus programes de govern, excepte en l'objectiu de la independència, són radicalment diferents. Per tant, poden conformar un govern, però difícilment podran governar units.

Catalunya necessita, ara més que mai, un govern responsable i efectiu que afronti i resolgui els problemes reals dels ciutadans, que recuperi l'autogovern i que refaci el consens social respecte els grans reptes que tenim com a país.

Hi ha fórmules per fer-ho d'acord amb els resultats electorals. JuntxCat i ERC han de proposar un candidat a president que conformi un govern dispost a treballar des del primer dia i que fixi les seves prioritats en allò que són les vertaderes preocupacions dels nostres ciutadans: la crisi econòmica, l'ocupació i el mercat de treball, la lluita contra les desigualtats, el manteniment de l'estat del benestar i de les polítiques socials, etc., etc., i, al mateix temps, que sigui capaç de negociar, amb lleialtat però amb contundència, un millor finançament, més reconeixement polític i el blindatge de competències bàsiques que assegurin la nostra identitat nacional i el seu autogovern.

Amb aquesta voluntat i programa crec que es poden generar altres acords i complicitats, mitjançant abstencions i suports indirectes, que permetin desbloquejar l'actual situació. Si tothom s'enroca a mantenir les mateixes posicions que ens han portat fins aquí, no sortirem mai d'aquest cul-de-sac.