Un sector de l'independentisme català, dirigit des de Waterloo, s'esforça en provocar la màxima tensió possible en les relacions entre els governs de la Generalitat i el de l'Estat, creient, com ells mateixos diuen, que si "organitzen un gran pollastre" forçaran una hipotètica intervenció exterior per intentar resoldre el conflicte polític i social en el qual vivim.

És evident que a hores d'ara ningú creu, excepte els més radicalitzats, que hi hagi cap organisme internacional que tingui la intenció d'intervenir en aquest problema però, en el supòsit que hi fos, algú amb el mínim sentit comú creu que una mediació d'aquest tipus donaria la raó sencera a uns o altres?

En el millor dels cassos, plantejarien un pacte o un acord que pogués satisfer una mica tothom, buscarien una solució que representés el màxim comú al qual podrien coincidir les parts i, sobretot, tindrien molt presents les normes de dret que regeixen aquests organismes i que regulen les relacions internacionals.

Per tant, aquells que des d'un costat o altre, pensen encara en una victòria per 10 a 0, en la imposició unilateral de qualsevol condició o que esperen una rendició total de l'altra part, que se n'oblidin, perquè aquesta situació no es produirà.

El primer que cal fer és reconèixer que Catalunya és una societat complexa, diversa i plural. Els catalans i catalanes tenim diferents maneres de pensar i opinar respecte a moltes qüestions socials i polítiques i, també, respecte a com han de ser les nostres relacions amb Espanya, Europa i el món. Per sort no hi ha un pensament únic i monolític que pugui imposar-se sobre la resta.

Tots els indicadors socials i el mateixos resultats electorals demostren que la nostra societat està dividida en aquest tema i, davant aquesta situació, ningú pot esperar que hi hagi imposicions d'uns sobre els altres. I, si al final es farà necessari un compromís, un pacte i un acord que, sense satisfer plenament ningú, permeti avançar i millorar respecte a la situació actual, per què no ho intentem ara que estem en millors condicions que fa uns mesos?

Des de Waterloo, posició que per sort no és compartida per tot el sobiranisme, es voldria fer caure al més aviat possible el govern de Pedro Sánchez, al qual ja no volien donar suport, perquè Puigdemont creu que no s'ha de negociar res i que com pitjor vagin les coses a Catalunya per a ell aniran millor. Però s'erra de ple, qui en sortirà perdent som tots els catalans i encara més la causa que ell diu defensar

Si cau el govern de Pedro Sánchez, la possibilitat d'acords milloraria? En unes eleccions generals podrien passar dos coses: que els socialistes augmentin la representació i revalidin el govern amb una posició més sòlida que l'actual o que les guanyi el tàndem PP-Ciudadanos i arribin de nou al govern de l'Estat. Això és el que es pretén?

A què ve doncs, aquesta cantarella i aquest treure pit, amb el tot o res? Abans era referèndum o referèndum, desprès el sí o sí, més endavant república o república i ara es diu, abans de conèixer-la, que no s'acceptarà cap oferta que no sigui la independència.

Al llarg de la nostra història hem tingut massa ensopegades per adoptar actituds similars. Jaume Vicens Vives, a Notícia de Catalunya, ens ho recorda: "La nostra vida col·lectiva ha estat teixida per un encalçament de redreços i decadències; que abaltim en poques hores el treball de reconstrucció. I després a començar de bell nou, planyent-nos de l'ensopegada, però sense rumiar-hi, evitant plantejar-nos l'anàlisi política, social i espiritual dels fets, gairebé disposats a perdonar-nos-en o bé enlairar-los en nom d'un patriotisme mal entès".

Després de massa temps de tensions i estridències innecessàries ara toca refer el diàleg, cosir els esquinços i bastir ponts. Ara bé, tothom ha de posar-hi seny i voluntat. Ens queda poc temps per fer-ho!