S'escau aquests dies el quarantè aniversari de les primeres eleccions municipals democràtiques després de la dictadura franquista. El dia 3 d'abril de 1979 se celebraren els comicis i el dia 19 es constituïren els ajuntaments.

Immersos com estem en processos electorals, tal vegada aquesta efemèride no tingui el relleu que es mereix. Amb tot, crec que és necessari recordar-ho ja que, en general, el paper dels ajuntaments durant aquests 40 anys ha estat cabdal, no només per la recuperació de la democràcia, sinó per garantir la cohesió social i territorial, el benestar dels ciutadans i com a escola de formació democràtica i de participació popular.

L'abril del 79 les portes dels ajuntaments s'obriren de bat a bat i hi arribà una alenada d'aire fresc amb noves propostes i noves persones, il·lusionades i entusiastes, que molt aviat deixaren la seva empremta en millors serveis i equipaments, en un urbanisme més racional, en la popularització de les festes, en unes relacions més directes amb els veïns, en activitats culturals arrelades al país i obertes als nous temps... En definitiva, es va produir un canvi en la manera de gestionar l'administració més propera a la gent i a la qual més directament afecten els problemes i inquietuds de la ciutadania.

Sense competències i sense gaires recursos econòmics, els ajuntaments van assumir responsabilitats que no els corresponien en l'àmbit dels serveis socials, la cultura, l'ensenyament, l'atenció als infants i la gent gran que han perdurat en el temps i que avui són conquestes que ja considerem irreversibles.

La capacitat transformadora dels primers ajuntaments democràtics fou enorme. En el municipi els problemes es viuen i pateixen amb immediatesa i les solucions es reclamen amb urgència i intensitat. Els dirigents locals no van perdre mai el sentit de la realitat i durant aquells primers anys aquesta fou la seva manera de fer.

Malgrat la llosa d'un finançament local que encara avui no està resolt, els primers ajuntaments van aguditzar l'enginy per obtenir recursos extraordinaris i atendre necessitats bàsiques que en altres països estan cobertes per altres administracions. La cooperació veïnal, l'austeritat i el rigorós control de les despeses, al costat de la millora de la recaptació per una millor gestió, ho van fer possible.

Avui, amb la perspectiva que ens donen aquests anys, podem afirmar que la feina feta ha estat positiva, però també ens permet reflexionar sobre tot allò que cal millorar en aquestes administracions per fer-les més eficaces i eficients al servei de tota la ciutadania.

Al meu entendre els principals reptes encara pendents són: el finançament, la clarificació de les competències i la simplificació administrativa.

Avui les entitats locals només gestionen un 15% de la despesa pública, igual que als anys 80 quan totes les forces polítiques apuntaven com a objectiu el 25%. Cal avançar en aquesta direcció, simplificar els impostos locals i finançar adequadament els serveis i competències impròpies que els ajuntaments han assumit.

Per altra banda, cal definir bé les competències i els serveis que han d'atendre obligatòriament els ajuntaments i aquelles que corresponen a altres administracions. Les lleis han de garantir un marc competencial, que haurà de variar segons la mida dels municipis, però que ha de ser clar i transparent.

I, finalment, cal repensar les funcions de les diputacions i els consells comarcals. Penso que no és necessària una estructura política, sinó que tots els ajuntaments han de participar-hi mitjançant els seus alcaldes. D'aquesta manera s'evitarien duplicitats i no es generaria més despesa. El seu paper hauria de ser de mancomunar serveis, promocionar el territori, oferir suport tècnic i promoure la col·laboració entre els ajuntaments, la Generalitat, l'Estat i la Unió Europea.