El 21 de juliol de 1978 al Congrés dels Diputats es van produir dues importants votacions que convé recordar en aquest temps de desmemòria. El darrer dia del debat en el ple sobre el text constitucional es va debatre i votar una esmena, presentada per Fco. Letamendia, diputat d'Euskadiko Ezkerra, que proposava la inclusió d'un títol VIII bis, sobre l'exercici del dret d'autodeterminació. L'esmena, convé explicar-ho, incloïa el reconeixement del dret i el procediment per aplicar-lo. Aquesta va tenir cinc vots a favor (Letamendia, Barrera, Arana i jo mateix i la d'un diputat d'UCD que es va equivocar), 11 abstencions i tota la resta en contra.

El mateix dia es va votar majoritàriament el conjunt del text de la Constitució amb només 2 vots en contra i 14 abstencions.

Una minoria vam votar a favor que es reconegués el dret i el procediment per exercir l'autodeterminació, però una aclaparadora majoria, democràticament, no ho va considerar així amb arguments que es poden consultar al Diari de Sessions. El debat, serè i raonat, es va produir per ambdues parts i el resultat fou clar.

Hores després vaig votar el text global de la Constitució tot i que m'havia abstingut en alguns dels seus articles, entre ells el 2 i el 3 que no van tenir el meu suport. Ho feia perquè, en el seu conjunt, la Constitució representava el trencament amb el passat autoritari i la consolidació d'un sistema de drets i llibertats democràtiques com mai havíem tingut.

Finalment, la Constitució fou aprovada en referèndum per una àmplia majoria de ciutadans, sobretot a Catalunya, on hi hagué un percentatge de vots positius superior al del conjunt de l'Estat.

Avui es torna a parlar molt d'aquest dret. No tinc espai per aprofundir-hi i, per altra banda, si algú vol fer-ho, pot llegir i consultar centenars d'articles amb sòlids arguments a favor i contra. Però el que m'interessa explicar és el com es proposava exercir-lo en aquella esmena perquè ben segur molts dels que ara el reivindiquen, no ho acceptarien.

L'esmena indicava que el procediment seria: primer, que el parlament de la comunitat autònoma o nacionalitat que en tingués la iniciativa ho aprovés per majoria absoluta; segon, es convocaria un referèndum que, per aprovar-se, hauria d'obtenir els vots positius de la majoria del cens electoral del territori afectat i a totes les circumscripcions en què es realitzaria; tercer, si el resultat era positiu s'iniciarien les negociacions per fer-lo efectiu i quart, si fos negatiu, no es podia tornar a plantejar fins la legislatura següent.

Letamendia em comentava que era conscient que aquest tipus de referèndum a Euskadi no obtindria ni la majoria absoluta del cens, ni aquesta es produiria a totes les circumscripcions, però volia que quedés constància que s'havia debatut i votat la possibilitat de l'exercici d'aquest dret i el que pretenia era posar en contradicció el PNB, que no va votar la seva esmena, deixant constància per a la història que, en el moment que era possible, algú ho havia plantejat al lloc on s'havia de fer i amb el resultat assenyalat.

Les intervencions d'Herrero de Miñón, Carrillo, Solé Tura, Peces Barba, Reventós, Pujol, González, Trias Fargas, Arana... val la pena rellegir-les i ajuden a entendre les circumstàncies polítiques i socials de l'època, però també l'esperit de consens, acords i pactes que hi van imperar.

En cito dues pel seu especial significat, la de Ramon Trias Fargas: "L'autodeterminació és un mètode, no un fi. Nosaltres ja ens hem autodeterminat aprovant aquesta Constitució que votarem fins al final, nosaltres no som separatistes, ens sentim solidaris d'una Espanya moderna, democràtica i progressista. Es pot comptar amb nosaltres sempre que hi hagi un tracte de reciprocitat." I la de Joaquim Arana: "La posició d'ERC davant la Constitució és l'abstenció, però respectem la democràcia que la Constitució entranya i, des que el poble espanyol l'aprovi, que jo crec que ho farà d'una manera aclaparadora, les persones d'ERC, si bé mai renunciarem als nostres principis, l'acatarem. Nosaltres seguirem els primers per la senda de la Constitució i no com aquell senyor que ho va dir i després fou el primer a trair-la, el rei Ferran VII."