Hi ha un concepte en el món de l'economia i de la producció industrial que, amb l'auge desorbitat de la venda de productes electrònics, sembla que s'hagi posat de moda: discontinuar un producte. Es tracta de deixar de fer un producte que venia fabricant-se en sèrie des de feia temps. Això ha passat, per exemple, amb un aparellet que fa una dècada es presentava com revolucionari: l'iPod. En un moment determinat, l'empresa considera que el seu producte estrella ja no ofereix els guanys esperats i decideix que deixarà d'oferir-ne més: el discontinua.

Una cosa semblant ens pot passar a les persones. Decidim de discontinuar una relació, un projecte, una feina, una situació que vivim com a problemàtica. Hi ha una cosa que em fa l'efecte que, almenys en la nostra societat occidental, hem decidit tàcitament de discontinuar: la conversa. Vull dir la conversa profunda, sense presses, amable. S'ha instal·lat, em fa l'efecte, una manera de parlar entre nosaltres atropellada, en què es passa d'un tema a un altre molt ràpidament, sense voluntat d'aprofundir res (això vol massa temps), i en què ens interrompem bruscament (costa molt escoltar l'altre). Diria que ens passem més temps conversant via WhatsApp que amb mediació de l'oralitat o la presencialitat física.

Una prestigiosa psicòloga del MIT de Boston, Sherry Turkle, ha publicat un llibre titulat Alone together (Isoladament junts), on analitza la fragilitat psicològica en què vivim instal·lats per haver reduït la nostra interactivitat personal a una interacció solitària: a major connexió, major isolació.

Hi ha una dita africana que un germà meu de comunitat provinent de Kènia diu tot sovint: "Si vols anar més de pressa, vés sol; si vols anar més lluny, busca't un company." Potser valdria la pena de repensar què cal discontinuar realment en les nostres vides per guanyar-hi de debò en profunditat i sentit.