Hi ha un punt de no retorn. Una frontera que abruptament se t'apareix i et fa veure la boira dels dies viscuts fins aleshores, fins al moment de l'abans i del després. S'esvaeix una boira per sempre. Creuar aquesta frontera pots fer-ho de grat o bé sense adonar-te'n. La teva mirada, però, sobre el món, sobre tu i la teva història, canvia: ulls nous que esguarden el món volenterosament i el passat propi com un paisatge remot al qual potser algun dia tornaràs. Aniràs al teu passat i et pesarà com una llosa i et farà mal o bé potser podràs mirar-lo des d'una llibertat nova, que et permetrà de veure-hi detalls mai observats abans i penetrar-hi, àdhuc descobrir-t'hi feliç.

Som, tanmateix, en un temps en què els homes obliden el temor reverencial cantat pels poetes al misteri d'allò Bell, al misteri que s'amaga, però que crida. Són temps d'ofec, d'aglomeració i fugida, d'adopció de la mentida i l'aparença com a privilegiada forma de fer-nos fills o germans els uns dels altres. La desbandada és massiva i els mitjans, més a l'abast que mai. Un fum terrible tapa el Sol i assenyala un foc lleig i viu a la base. La pluja que s'atansa serà devastadora i la pudor de cendra d'home perdut, que s'ha empassat tota la mar, comença ja a envair les ments i costa de pensar. Tristesa oceànica davant de les munions d'homes que ni es plantegen el sentit de la perseverança. Només impaciència: conèixer lleument la lleu satisfacció primària d'un significat que s'adeqüi a les expectatives que un mateix s'ha creat en base a horitzons il·lusoris. Foragitats d'horitzó, cap on anem? A abraçar-nos als arbres per captar-ne la força vital i consolar-nos-hi breument?

Cal començar per aprendre a callar de moltes coses. Un primer pas d'humilitat. Callar per escoltar. Silenci, no mutisme: llavor d'esperança per a creuar les fronteres amb què els dies ens regalen l'oportunitat de créixer en saviesa i amor.