Opinió
Josep Maria Anglès

Josep Maria Anglès

L'oliver surrealista

El trist coronavirus ha deixat malparada la tradicional Fira de l'Oli Verge Extra de Borges i altres iniciatives com és la Primera Premsada a la Granadella. Procurem que almenys no minvin els projectes per l'any que ve.

L'oliver sempre ha estat a la vora dels pagesos, dels artistes i dels savis: Plató impartia saviesa sota una olivera plantada al jardí de l'Acadèmia. Un dels més grans representants del surrealisme, Joan Miró, fou un oficinista frustrat que treballava de comptable a l'empresa Dalmau i Oliveres. Va patir la febre tifoide, de la qual es recuperà al poble de Mont-roig, on aprengué a estimar les oliveres, presents en molts dels seus quadres. Una altra cosa fou que la gent del poble comprengués "aquell home que pinta com una criatura i corre pels camins en roba interior"... feia fúting! El seu amic Picasso sempre va elogiar la inspiració trobada a Horta de Sant Joan, enmig d'un paisatge d'oliverars centenaris. El colom de la cèlebre pintura Colom de la pau en porta una branqueta al bec. Una anècdota: quan tenia gairebé 90 anys, un grup de pagesos d'Horta van anar a complimentar-lo a la seva residència de Mougins, tocant a Canes, amb l'alcalde i el ple del consistori ben encorbatats i polits, cosa que el molestà... s'hauria estimat més que hi haguessin anat vestits com els recordava, amb els pantalons de vellut, la faixa, la boina i les espardenyes.

Una de les passions de Salvador Dalí eren els camps d'olivers, fet que, unit a la seva "fascinació i deliri pel formatge camembert", va propiciar la creació d'una de les obres més importants, sí, aquella dels il·lògics rellotges que es liqüen. Veiem que un es repenja precisament en una rameta d'olivera, d'on regalima misteriosament. Pensem que els padrins i les padrines del segle XXII ja han nascut, i que parlaran als seus nets de les moltes hores de vida que va fondre la pandèmia, la qual a semblança dels rellotges de formatge també es fonia a poc a poc.

Per causa del virus hem après nous conceptes de l'esperança que s'amaga dins la intimitat de cadascú. El fals optimisme tecnològic i la creença que ho controlàvem tot eren una més de les nostres bombolles... quan ja teníem totes les respostes ens van canviar les preguntes. Sí, amics. Ens convé empènyer un altre cop les malmeses relacions personals, ser clients del poble, de les botigues del costat de casa, de les cafeteries; ens cal ser consumidors racionals, perquè si no sabem ser part de la solució... serem part del problema.

Una imatge que defineix el desprofit, la pobresa d'una societat vençuda, es retrata en aquella pintura de Dalí que va titular Quadre solar, una de les seves primeres obres surrealistes. Representa un estrany paisatge on prop de dues barques varades hi ha una taula de ferro forjat amb tres copes de vidre esperant uns convidats que no arriben. De fet, els amfitrions han perdut l'esperança que vingui cap amic, cap client... atès que no han posat cap cadira per a ells. Que no sigui així.

L'experiència ens diu que la majoria de problemes, si els donem temps, es desgasten. Encara avancem dins d'un túnel, però ja es veu la llumeta que ens indica que afortunadament el final s'atansa, per això em vull acomiadar amb aquest senzill pensament de Buda: no hi ha prou foscor en tot el món per vèncer la llum d'una petita espelma.