La principal seducció dels pobles d'Europa és la potència estètica dels seus edificis... i dit això, tenim un assumpte que cal solucionar: el manteniment de les cases pairals que conformen el retrat de les Garrigues, antics patrimonis de quan les cases tenien ànima, heretatge dels avantpassats, que necessiten dedicació, contínues despeses... i pagar menys càrregues impositives. 

Ens podem plantejar algunes preguntes que donarien per a un monòleg de Hamlet: rehabilitar aquests edificis és més sostenible que fer blocs de pisos nous? Surt més a compte enderrocar-los?... Un còctel perfecte per no resoldre res. Mireu, tinc un amic que és pagès i savi. En un dinar amb els seus fills i com aquell que no diu res els va comminar: qui de vosaltres no es porti com cal... el faré hereu. El món al revés! El pecat està en el fet que els esforços de conservació d'aquests immobles històrics els fem exclusivament els propietaris, la majoria jubilats i màrtirs pecuniaris d'un bon nombre d'impostos que castiguen precisament els qui més hem pagat. Cases amb un gran atractiu per al turisme i visitants a qui evidentment no els motiva gens admirar el nou paviment dels carrers ni els dalinians carrils bici. 

Una formació política amb ganes de guanyar-se un bon grapat de vots podria defensar una substanciosa rebaixa de l'IBI i que els propietaris puguem accedir als ajuts i subvencions sense passar pel camí de punxes dels informes, solemnitats i litúrgies inherents als fets burocràtics que ens afavoreixen... perquè quan toca pagar tots sabem que els ajuntaments són matiners com un gall de corral.

Patim abusos que ja formen part de la paciència diària, per exemple que durant anys han estampat a les façanes una arreplegadissa laberíntica de cables de fibra òptica, una servitud antiestètica que demostra una deficient planificació i sobretot una falta de respecte... és demanar massa que els facin passar per canalitzacions subterrànies o almenys que retirin els cables innecessaris? 

Arriba una edat en què valorem els llocs amables, asseure'ns a prendre un cafè mentre parlem o llegim el diari i si pot ser sense música ambiental de "reggaeton". Ens agrada asseure'ns en un espai tan agraït i casolà com l'ombra de la més humil de les propietats poètiques: les cabanes de tàpia. Em dol veure com s'està malmetent l'esforç dels vells pagesos que van crear unes construccions fetes amb terra premsada, que ofereixen un màxim de sostenibilitat i un mínim impacte ambiental, però les tenim en oblit o en ruïna. Com si fos un poema èpic, el model de vida que coneixem ens prepara per a noves lliçons... potser la primera és que estem arribant al final d'una civilització.