Durant anys la sortida del poble anava associada a pujar al tren i recórrer el paisatge que transcorria pel boscatge de la Floresta, les "coques de Montblanc" i les carxoferes del Prat fins a retrobar-nos amb el foscam tan peculiar dels carrers barcelonins. Sortíem del poble, però el poble mai no va sortir de nosaltres. És així perquè els sentiments sempre es queden a viure al lloc d'on surten.

Ens agradava estar integrats a Barcelona; de fet, la ciutat va cartografiar bona part dels nostres primers projectes. Ara, passejant per Gràcia, em sento com un turista amb mitjons i sandàlies enmig d'un passeig on prolifera l'ostentació de locals amb molta llum, bona olor i aixoplucs invisibles que arreceren pobres personatges que són l'encarnació de l'arbre caigut.

De sobte torna la ciutat que ens mostra l'elegància involuntària d'anys enrere, amb gent que va i torna de les seves coses i botigues on fins i tot et reben en català. Ara, al primer curs de barceloní, els joves ja aprenen que hi ha una part de Barcelona destinada a les franquícies i una altra que ha deixat de respectar els ciutadans, però continua seduint per la seva capitalitat i el seu simbolisme.

Les grans ciutats també donen vida a una multitud de gent crepuscular, sense ofici ni benefici, instal·lada entre la supervivència i el delicte, éssers laberíntics que l'únic que saben fer bé és acumular problemes. Mireu, Barcelona agrada, però a la gent tranquil·la ens cansa. És el mateix que ens passa per Festa Major i les festes de Nadal: estem contents quan venen... i encara més quan se'n van.

Amics, quan enyorem un lloc, el que realment trobem a faltar és la part de vida que correspon a aquest lloc, encara que sigui envoltats de desenganys: aquell treball perdut, la formació que no vam acabar... desitjos que llavors lluïen la bellesa de l'excepcionalitat i ara poden ressorgir amb una aparença seductora, però no ens enganyem, el passat mai no és nítid.

Molts garriguencs no van pujar al tren de Barcelona, però amb el seu treball van fer prosperar els pobles que ara tenim. Tots ens vam omplir d'experiència mentre preparàvem un cop de sort. Potser alguna vegada hem pensat que els fets accidentals ens van obligar a decidir el futur, però, passat el temps, hem comprès que les decisions importants les va prendre el nostre caràcter.

Els anys ja han saltat els límits de la competició i ja podem permetre de bon grat que les coses no siguin com nosaltres volem, sinó com són.