Conservo en el meu record les imatges dels llarguíssims viatges cap a Barcelona en aquells trens de vapor, un esdeveniment. La solemne arribada de la gegantina màquina amb una sumptuositat de fums i olors, l'estrident frenada, el repicar d'un vagó amb l'altre, les finestres de cop, l'endur-se menjar i el revisor picant els bitllets. Ho rememorava evocant els treballs viscuts amb un vell amic de la feina, el Ricard, que poc abans havíem enterrat en el seu poble d'elecció, a la comarca del Garraf, on compartia casa i navegació de vela amb la filla gran. Vaig coincidir amb dos companys més... com passen els anys! Per allò del costumari del dol, vàrem caminar fins al jardí de casa seua per acomiadar-nos i ens vam quedar atònits: allí no hi havia cap component de tristor, tot era una festa! Pastissos, música d'Els Pets, canalla jugant... la seva filla m'encaixà directament un retret: "Quin posat tan seriós! Però home, avui és un dia d'alegria, de celebració... El pare ha marxat a reunir-se amb la mare i la germana petita!"

Quin gran consol pensar així. Em fa recordar un antic desig ple de sensibilitat: "que sempre trobis un camí davant de la teva porta". 

Sabem que el nostre tren solament fa un trajecte, el d'anada, per tant el temps passat és el pròleg d'alguna cosa. El Manel -el company de Tarragona-, precís i pragmàtic, va deixar caure una de les seves sentències: "un cop has nascut ja tens edat per morir". Cert. Molts de nosaltres hem deixat anar els anys sense preocupar-nos gaire per la propera estació... vindrà quan sigui el moment, ni abans ni després. Vivim un misteri: ignorem en quina parada ens tocarà baixar. La Cristina -de Girona-, habitualment solemne i exigent, ens diu que ara sap gaudir del que té sense buscar somnis excessius ni jugades de campionat; aprofita les petites oportunitats i les fa grans. Som gats vells i ja no deixem que el destí remeni a capritx les cartes, les barregem nosaltres i a més hem après a fer trampes. 
Aquest tren, però, no s'atura mai. Avança sense transportar equipatges, solament viatgers que pugen i baixen. Diuen, però, que el més amarg és deixar el seient sense que ningú et recordi ni et trobi a faltar. Aquest no és el cas del nostre amic. Gràcies, Ricard, per ser un dels passatgers.

El revisor, amable i conspicu, ens demana a alguns que canviem de vagó cap un altre més còmode i amb finestres més amples, la jubilació. Aquesta etapa hauria de ser la més reposada... doncs no. Mig en broma, mig de debò, fixeu-vos l'itinerari sargantiller de la majoria de padrines i padrins: una estoneta de pau, de sol... i un no parar en tot el dia. De retruc, per no dir-nos que som grans i que ens tocaria descansar, s'han inventat un bé de Déu de succedanis com la segona joventut, l'edat d'or, la tercera edat i alguna ximpleria més que ara no recordo, ni ganes.

Ens deixà escrit Shakespeare que els cabells que el temps roba a l'home els hi torna amb seny. La jubilació necessita en primer lloc d'un projecte de vida, d'activitat, a més, és clar, de cuidar la salut. En segon terme cal tenir ocupada la ment i reviure de tant en tant les rialles. Passaran les estacions i a poc a poc l'oblit guanyarà la batalla a la memòria. Però també, amb els anys, el record dels dies feliços fitarà els moments més bells... són la nostra riquesa. Bon viatge.