La doctora Lluïsa Pla (ponentina de Bell-lloc) és un dels talents desaprofitats en l'àmbit historiogràfic, però amb una visió que va més enllà de la seva especialitat, a qui ens convindria escoltar més sovint per adquirir perspectiva i descodificar el futur. La seva obra Els Girona, la gran burgesia catalana del segle XIX és un d'aquells llibres que alhora que ens expliquen un cabal de coses importantíssimes ens ajuden, encara més, a explicar-nos com a ponentins i catalans. No en faré un resum perquè val més que els interessats segueixin alguna de les seves conferències, que es poden trobar a internet perfectament gravades. Ara bé, quan ella relata l'epopeia mercantil i empresarial d'aquesta nissaga de targarins, que només en dues generacions va esdevenir el principal grup empresarial i inversor de la puixant Barcelona de la segona meitat del segle XIX, ens obliga a establir paral·lelismes amb la nostra gran burgesia actual i la naturalesa de l'Estat, amb qui els ha tocat raure i de les relacions que hi mantenen.
La Lluïsa Pla, servint-se rigorosament d'un gavadal de fons documentals, ens explica com uns botiguers i tenidors de censos espavilats de Tàrrega emigren a Barcelona per esdevenir el principal grup inversor de la ciutat i del país. Sòlidament instal·lats al Cap i Casal (però sense desentendre's de Lleida), promouen i funden empreses de tota mena, societats mercantils, bancs i temples de la cultura com el mateix Liceu. El seu desfici emprenedor és colossal i d'una ambició sense parió. Pel que ens afecta a Ponent, vull destacar la construcció del Canal d'Urgell i del ferrocarril entre Barcelona i Saragossa. Us imagineu avui un grup inversor privat que gosés projectar, finançar i bastir dues infraestructures d'aquest abast (alhora que n'impulsava altres) sense recórrer a l'Estat o a capitalistes estrangers? Segur que no. Hom pot objectar que la pressió fiscal d'aleshores devia ser d'un terç de l'actual i, per tant, l'administració acaparava molt menys percentatge de la riquesa general que ara. Però també cal destacar que els Girona van topar amb un estat que reiteradament va fer fallida financera i va esdevenir un dels més insolvents del món, alhora que ni tan sols podia garantir una certa estabilitat política i social (recordem-nos de les guerres carlines i dels múltiples cops d'estat de diferent signe) ni tampoc monetària, perquè la divisa amb què operaven (la pobra pesseta) en expressió grollera d'un convilatà meu servia poc més que per torcar-s'hi.
Els Girona, com a classe econòmicament dominant, van haver d'anar a raure amb un estat que els endossava (si volien autoritzacions i llicències) muntanyes de deute públic empestat que no volia cap mercat internacional i que no tenia cap projecte per a Catalunya que no fos sagnar-la fiscalment. Malgrat això, no van parar d'invertir en empreses, carreteres, canals, ferrocarrils i altres inversions capitals per a una economia productiva, sovint a risc de perdre-hi bous i esquelles. Jo em pregunto quin és el projecte que tenen per a Catalunya els Rosell, els Gay de Montellà, els Fainé o els Oliu. A què aspiren empresarialment i econòmicament els qui no han estat capaços ni de pressionar per la construcció del corredor mediterrani o per obtenir la gestió des de Catalunya de l'aeroport del Prat? Sí que sabem, però, que s'assemblen al gran empresariat madrileny cada vegada més, que prospera arrecerat al BOE i inclou als seus consells d'administració una rècula d'exministres del PP i del PSOE per garantir-se tots els privilegis que atorga el poder.
Els Girona no eren pas sobiranistes (les coordenades ideològiques de llavors ho haurien fet impensable), però pensaven i actuaven des d'una mentalitat emprenedora formidable que, sense renegar pas d'Espanya, anhelava convertir Catalunya en la gran potència econòmica regional del sud d'Europa. I, a més, ho feien malgrat la rèmora d'un estat en fallida permanent que, a diferència d'avui, que el BCE ha evitat que hàgim esdevingut l'Argentina del Mediterrani, ni disposava de remeses gairebé il·limitades d'euros ni tenia els principals mercats del continent oberts. Eren i representaven, doncs, la gran burgesia emprenedora que ja s'ha esvaït, perquè la d'ara no té cap altre projecte nacional que arreplegar les engrunes del magnificent pastís madrileny de la Villa y Corte i fer barretada als seus detentors.