Aquest ha estat l'anhel de milers i milers de pagesos catalans en el decurs dels segles. Sabien que qui tenia prou terra i aigua i ganes de traure'n profit, ja ho tenia gairebé tot per poder guanyar-se la vida i prosperar. La nostra història i sobretot la dels nostres pobles pagesos és plena d'episodis dramàtics o fins èpics que il·lustren, perfectament, les lluites de les famílies per tal d'assolir la terra i l'aigua que necessitaven per als seus conreus. Les lluites del remences o la llei de Contractes de Conreu ho certifiquen a bastament.
Semblava que el Segarra-Garrigues, potser la infraestructura productiva més important que s'ha fet mai a la nostra comarca havia de satisfer, finalment, l'afany de posseir prou terra fèrtil i prou aigua per no haver de dependre dels sempre capritxosos cicles meteorològics. Semblava que havia de posar fi a una economia precària i impulsar una nova pagesia puixant. Ha estat, però, així? S'albira a l'horitzó una nova fornada d'empresaris agrícoles joves disposada a traure profit d'una de les infraestructures de reg més modernes d'Europa?
Alguns diuen que l'aigua ha arribat massa tard, quan la comarca patia ja una descapitalització humana i econòmica difícil de redreçar. També hi ha qui esmenta que les quantitats de capital ingents que fan falta per transformar les finques, dur-hi el reg i assolir produccions abundants per compensar els preus minvants del gènere produït, desanimen molts joves. Un bon amic que, malgrat el panorama, s'ha arriscat a fer grans inversions, repeteix mig de broma que de terra ja no en vol ningú i d'aigua tampoc. Ara bé, els darrers cinc anys, si més no, a les Borges hi han aterrat un seguit de grans inversors forans sense tradició pagesa. Constitueixen una minoria que no creixerà o són l'avantguarda d'altres que, tard o d'hora, també acabaran aterrant-hi?
La pregunta a fer-nos, és clar, és, si aquest model agafa volada, quina mena de pagesia tindrem. Tindrem grans propietaris absentistes i gairebé sense rostre, quatre tècnics encarregats i una colla de peons sense qualificació? També caldria preguntar-nos per què costa tant que sorgeixi una nova fornada d'empresaris agrícoles joves. A veure si resultarà que el crit Terra i Aigua esdevindrà el testimoni d'un temps remot en el qual els catalans érem un poble emprenedor i laboriós que lluitava per cada pam de terra, però que ara és només un reclam per a capitalistes forasters, que hi creuen més que els autòctons.