En absència d'edificacions militars, civils i religioses romàniques i gòtiques rellevants, com les de la Conca de Barberà, amb una presència modesta de barroques i neoclàssiques i sense casals modernistes, el nostre patrimoni hem de centrar-lo en els marges i les cabanes de volta. La pedra seca, doncs, és allò que patrimonialment ens identifica i, si bé la compartim amb la resta de poblacions garriguenques i amb mitja Mediterrània, la quantitat i qualitat que en posseïm és remarcable. El R. Queralt n'ha fet un estudi exhaustiu.
Si apleguéssim totes les tones de pedra seca emprades per consolidar bancals i aixecar cabanes de volta, em sembla que ens enduríem una formidable sorpresa. Probablement, servirien per bastir una gran catedral amb el seu magnífic campanar o un clos emmurallat amb dotzenes de torres com el de Montblanc i segur que encara ens en sobraria. En el nostre cas, a més, aquestes construccions les han fet els nostres pagesos sense el concurs de cap gran poder nobiliari o eclesiàstic i esmerçant-hi la seva suor i els seus cabals.
Ara bé, com a poble sabem com hem de gestionar aquest notable patrimoni que ens identifica com potser cap altre? Hem obert un debat públic sobre què hem o podem fer-ne realment? Al secà de les Borges, les transformacions que la nova agricultura del Segarra-Garrigues inexorablement farà del territori i del paisatge poden acabar de malmetre allò que l'abandonament dels costers plens d'espones ja ha anat esborrant. La bosquina i el matollar tornen a senyorejar pels seus antics feus i estan esbaldregant moltes de les antigues construccions.
Als segles divuit i dinou, l'expansió demogràfica que vam viure va impulsar rompudes massives de terres i abancalaments d'un abast que no ens podem imaginar. Fossilitzar aquell món no crec que tingui sentit; ara bé, esborrar-lo en nom de les noves extensions emmarcades en la productivitat exigida a la nova agricultura em sembla també una equivocació. Per tant, el debat hauria de girar, a parer meu, sobre què podem i hem de protegir i què no; sobre com aconseguim que els nous pagesos/inversors integrin aquest patrimoni en les seves explotacions i en traguin un profit, perquè això en garantirà la preservació. Si cataloguem, establim categories i incentivem (amb l'IBI rústic i exempcions de taxes potser?) que les espones i les cabanes més valuoses es conservin, crec que haurem demostrat que el progrés no està renyit amb respectar el passat.