Aquesta, si més no, ha estat la divisa de milers i milers de pagesos petits i mitjans, que alhora que conreaven terra dels altres com a parcers o mitgers, reclamaven poder posseir-ne en plenitud de condicions per obrir-se camí i oferir un futur pròsper a les seves famílies. Conflictes com els dels Remences i els Rabassaires han marcat períodes decisius de la història de Catalunya i han anat més enllà d'un combat sectorial per millorar les seves existències, i han esdevingut la punta de llança de reivindicacions per aixecar un país més just, més productiu, més cohesionat. No m'hi estendré perquè qualsevol pot resseguir-ne el rastre als manuals d'història.
Si romanem atents als nous conreus que s'estan estenent al canal Segarra-Garrigues, que està configurant una nova terra d'oportunitats i la superfície que pot regar és la llenca de sòl agrícola fèrtil més gran de Catalunya capaç de ser transformada els propers vint o trenta anys, constatarem, però, que l'antic crit ancestral ha perdut vigència. La terra, doncs, al pas que anem sembla que ja no serà per a qui vol treballar-la sinó per a qui vol (i potser pot?) invertir-hi quantitats ingents de capital. He sentit que per menys de 25.000 euros per hectàrea de mitjana, és gairebé impossible aixecar una plantació moderna i competitiva. Si hi afegim que si hom no disposa (en propietat o amb arrendaments a 30/35 anys) d'un mínim de 25/30 hectàrees difícilment s'hi guanyarà la vida, deixo al lector que faci la multiplicació per saber de quant capital estem parlant.
Atès tot això no és estrany que estiguin desembarcant inversors d'índole diversa però majoritàriament forans a la comarca, per posar en producció grans explotacions. Algunes, la veritat és que fan goig i el caràcter intensiu de les plantacions, les tecnologies de reg a degoteig i altres de complementàries, confereixen al paisatge un aire nou que traspua competitivitat i modernitat. Observant-ho, però, un seguit de preguntes em venen al cap. És aquest el model que ens convé, per fixar pagesos al territori i consolidar una classe mitjana pròspera? Ajudarà a mantenir el pobles vius i les cooperatives robustes, o molts beneficis faran cap a fora? Que els nadius cada cop siguin menys, és perquè no tenen prou ambició o prou capital o potser els manca ambdues coses alhora?
Ja sé que és inevitable que aterrin grans inversors (i alguns fins i tot poden aportar models de conreu i de comercialització exemplars que poden ser emulats) però no seria més idoni, si pensen en una societat rural cohesionada i equilibrada, que la major part de les finques restessin en mans d'una nova fornada d'empresaris agrícoles autòctons, que donessin continuïtat a una tradició secular però actualitzada i ambiciosa? Ho deixo aquí, però em sembla que atesa la transcendència que pot tenir aquest fenomen, se'n parla poc i manca un debat seriós sobre les conseqüències.
