Algun dia commemorarem l'1 d'octubre amb aquell tipus de nostàlgia que és una barreja d'enyorança, alegria i orgull.

Farem bandera del que vàrem ser aquell primer d'octubre. Ho explicarem com quelcom màgic que va passar i que difícilment es podrà repetir mai en la història. Omplirem places i carrers per reivindicar que un dia el poble va aconseguir sumar, o multiplicar, l'energia i les forces. Mantindrem la flama viva amb l'esperança de poder reagrupar-nos més endavant. Compartirem records i vivències que aniran des del "jo vaig ser-hi" al "jo vaig ser-hi més".

Però abans de poder reagrupar-nos, hem de pair el disgust que portem des que vàrem descobrir que la via de tren del polèmic cartell va acabar en mig d'un desert.

Mentrestant, cada any quan arriba l'1 d'octubre no sabem ben bé com rebre'l. No sabem si és lícita l'enyorança que sentim o si ens queda quelcom a celebrar. I passem de puntetes i sense fer massa soroll. 

Auguro que el dia que siguem capaces de pair i situar l'1 d'octubre al lloc de la història que li toca, començarem a trobar la sortida en aquest desert de mobilització.