M’ha vingut a la memòria un acudit de Forges en el qual hi ha dos dimonis caminant pel carrer, i un pregunta a l'altre: "I ara que oficialment s'ha acabat l'infern, on treballes?", el company li respon: "En un servei d'atenció al client". Sofrim, amb virtuosa resignació, un bon repertori de neguits per adaptar-nos a les noves ocurrències de companyies elèctriques, de telefonia... i últimament de bancs i caixes, que evidencien un menyspreu al valor del nostre temps. La tèbia atenció personal i la càrrega de fer nosaltres certes operacions s'apropa a la insolència quan els usuaris són gent gran que no domina l'operativa del caixer. Segurament no recorden aquella màxima de Shakespeare: "Cuida la font en la qual vas beure quan tenies set."

Disculpeu aquest acudit fàcil, però us imagineu que altres professionals fessin el mateix... si davant d'un problema dental ens atengués la veu enllaunada d'una "gestora dental": "Apropis a la pantalla amb la boca oberta... escanejant la seva dentadura... Si desitja anestèsia local premi SÍ... Posi en marxa la fresadora elèctrica i atansi l'aparell a la càries del queixal 38...".

Més exemples de paciència. Molts podríem escriure un llibre parlant dels individus tòxics que hem sofert, persones egocèntriques que no paren de queixar-se i sempre es fan la víctima. El pitjor és que escoltar-los ens provoca un cert desassossec, no callen i a poc a poc notes que et mengen l'energia. Són gent buida d'empatia: et poden il·lustrar amb tot detall la seva imprecisa desgràcia sense preguntar-te per què camines amb closes o per què portes el cap embenat. Són els emprenyadors, els "brases" de tota la vida.

Els que tracteu amb públic també podríeu editar una col·lecció per fascicles dedicada als clients que xerren i xerren detallant-te una cosa que no t'importa absolutament gens. No fa gaire, al poble del meu pare, un conegut molt pesat m'explicava on havia aparcat la furgoneta: "Si, home, davant de cal Cèlio... Sí, que és de la mateixa quinta que el Tomeu, l'has de conèixer per força! el tros del seu sogre toca el camí dels Prats..." Finalment, evidenciada la meva ignorància, va decidir revelar-me el substancial objectiu de la seva presència: "Vaig a la botiga de la cooperativa a comprar un quilo de fesols del ganxet, o mongetes del ganxet, que tot està ben dit, perquè posats a filar prim..." Segurament em volia puntualitzar algun nou procés cognitiu, considerant la transcendència del lloc on deixa el furgó, i de pas exposar-me alguna tesi agronòmica i gramatical dels fesols, però jo, un inadaptat, vaig desistir de saber el desenllaç inventant-me la menyspreable excusa d'un important missatge al mòbil. 

A semblança d'aquests fesols i els de Santa Pau, també tenen un bon mercat l'infantilisme i la ximplesa. Camí de Barcelona vaig escoltar a la ràdio del cotxe els comentaris d'un brètol avantguardista "informant" que la nostra va ser una generació malalta, atès que cantàvem la cançó segregacionista del Cola-Cao, per Setmana Santa "matàvem jueus" amb el carrau i demanàvem per a les missions amb les guardioles discriminatòries del Domund. Els nostres fills i nets farts de Conguitos, que es preparin. 

Deia Einstein que hi ha dos coses infinites: l'Univers i l'estupidesa... encara que de l'Univers no n'estava segur.

Acabarem amb un regal, un bell pensament de l'escriptor Andrés Alfonso: "A poc a poc ens tornem addictes a la solitud, a la pau, a no donar explicacions i a no deixar entrar a qualsevol a la nostra vida". Gràcies.