El passat divendres 24, arran de la detenció de Puigdemont a l'Alguer, es van convocar diverses manifestacions de suport arreu del país. El president ja havia estat alliberat sense mesures cautelars, però tot i així les manifestacions no es van desconvocar. Tenint en compte aquest fet, a la manifestació Lleida hi va haver una generació prou acceptable, i la subdelegació del govern tornava a estar protegida per un parell de furgonetes de la Brimo. Com en les grans ocasions.

I aquí és on ens trobem, 4 anys després del referèndum del 2017, obtenint només victòries en el terreny jurídic. És el preu d'haver confiat en la política i en els polítics com a actors principals del procés. Si l'u d'octubre va servir per demostrar fins on està disposada a arribar Espanya per mantenir la seua unitat territorial, aquests 4 anys posteriors també han demostrat què passa si deixem l'alliberament del país en mans dels polítics: que acaben discutint per veure qui ha d'anar a la taula de diàleg.

Durant tots aquest temps hem anat oblidant progressivament, i jo el primer, què és allò que ens ha dut a avançar nacionalment: la mobilització sostinguda i la pressió exercida des del carrer. Evidentment que hi ha més factors, però indiscutiblement destaca aquest per damunt dels altres. Com si no es pot entendre el canvi de rumb del govern d'Artur Mas cap a posicions independentistes? O com si no es pot entendre l'u d'octubre si no és a partir del "president, posi les urnes"?

La política (els polítics) institucional, per naturalesa, acostuma a cercar l'estabilitat, a anar apagant focs. Per si sola, la política institucional no té la vocació de provocar grans trencaments: se l'ha de forçar.

Si l'error del govern de l'exili i indultat va ser confiar que l'estat espanyol resoldria democràticament i sense violència el conflicte, el nostre error, el de la societat civil, ha estat confiar que la política ens faria avançar cap a la llibertat. Amb matisos, és cert, ja que no hem d'obviar l'efecte de la pandèmia, però per damunt de tot crec que el progressiu estancament del procés s'ha correspost amb la progressiva aturada de la mobilització.

Tal com ens recorda Paul Engler, no guanyarem aquesta batalla sense pressionar, sense polaritzar, ni sense acceptar alts nivells de sacrifici. En canvi els de l'altre costat del tauler sí que ho tenen clar, molt més que nosaltres. Per això ells sempre van guanyant la partida mentre que nosaltres ens hem de conformar en petites batalles. Ells sacrificaran el que faci falta per mantenir la unitat, ho demostren contínuament. El capítol de la detenció del president Puigdemont ho torna a evidenciar. Si el preu que s'ha de pagar per intentar empresonar-lo és el descrèdit internacional de la justícia espanyola, el pagaran sense pensar-s'ho. La qüestió és (sempre ha sigut i sempre serà) quin és el preu que estem disposats a pagar nosaltres.