Opinió
Josep Maria Anglès

Josep Maria Anglès

Decisions a l’altre costat de l’aparador

Sabem per experiència que fins i tot una bona decisió si es pren massa tard deixa de ser bona. També que, si dones gaires voltes a un problema, segur que arribaràs a una conclusió equivocada i dormiràs poc. Decidir no sempre és fàcil, i per complicar-ho..., "el cor té raons que la raó no entén". Com a últim consol cal pensar que ningú compta les vegades que t'equivoques, o sigui que endavant i cap remordiment.

La propera nit del 14 al 15 d'abril es compliran 110 anys del xoc del Titanic amb un iceberg. Pel que sabem, aquesta nit es van ajuntar desencerts, fatalitats i decisions equivocades. En el naufragi, però, hi ha dos relats que ens mostren el domini de les emocions i l'ànim decidit. El primer és la determinació dels vuit membres de l'orquestra, dirigida per W. Harley. Els diaris de l'època estaven entusiasmats per aquesta evident dimensió ètica mentre que en el vaixell tot era temor, caos i pregàries. Hi ha, però, una part lamentable poc coneguda: la naviliera va cobrar a la família el cost de l'uniforme del director de l'orquestra.

El segon relat fa justícia al capità del Carpathia, Arthur Rostron, que a 58 milles de distància va virar per dirigir-se perillosament a tota màquina cap al sinistre. Durant el trajecte aconseguí preparar la difícil operació de salvament i rescatar 705 passatgers. El 18 de juliol de 1918, quatre mesos abans de finalitzar la Primera Guerra Mundial, el Carpathia fou torpedinat per un submarí alemany.

A l'altre costat de l'aparador -el lloc que la gent no veu- és on hi ha la feina, la lluita i els problemes, el lloc on tot és real. Decidir no és una feina descansada, però un dubte massa durador pot ser dramàtic. Titus Livi, conseller de l'emperador August, recomanava que, quan la lluita ens sigui adversa, les determinacions dràstiques són les més segures. En camp contrari, la doctrina xinesa ens ensenya a deixar madurar els problemes com fan els arbres amb els fruits, sempre en harmonia, sense desvirtuar res.

Més animada, Marilyn Monroe va estampar aquest pensament: "Si un problema es pot resoldre amb diners, no és un problema... és una despesa." Jo, més pragmàtic que la Marilyn, puc dir que la majoria d'encerts que he tingut han estat fruit de decisions pertinents, però en altres, i no pocs, ha jugat al meu favor la simple casualitat, la sort. Les decisions sovint ens regalen coincidències.

Un antic i meravellós relat persa ens dona un exemple superb de la inevitabilitat del nostre destí, de l'indefugible pas de la vida, de triar camins que jutgem com els més convenients. Ara llegireu aquesta vella narració.

De bon matí la mort s'aturà davant d'un mercader de Damasc i mirant-lo als ulls li digué: "Tu i jo tenim una cita avui al vespre". El mercader va pretendre ser més astut que la mort i decidí fugir ràpidament de Damasc. Va muntar el seu millor cavall i cavalcà hores i hores en direcció a l'est, cap a Samarcanda. Ja era quasi fosc quan es detingué en un oasi per reposar. De cop va percebre que una mà l'afermava per l'espatlla. Impressionat i tremolós solament fou capaç de trontollar unes paraules: "Pensava que m'esperaves a Damasc..."

La mort li respongué: "No, la nostra cita no era a Damasc. Era aquí, en aquest oasi, a mig camí de Samarcanda."