Les democràcies liberals representatives com la nostra se sostenen sobre un fràgil i precari equilibri. És l'equilibri que es produeix entre el combat legítim dels partits per assolir l'hegemonia electoral i ideològica i l'esforç dels seus mateixos càrrecs, quan presideixen institucions de govern, per tal de representar el bé comú i l'interès general. Per tant, alhora que els partits pugnen per imposar el seu model de societat, les institucions, sense renunciar al programa de govern avalat per les urnes, han de procurar representar tota la societat. Si els partits no pugnessin per l'hegemonia per no ferir altres sensibilitats, decebrien el sector de la societat que hi ha confiat per transformar-la. Si les institucions renunciessin a conciliar l'execució del programa electoral del partit guanyador amb la preservació dels interessos generals, incorrerien en l'errada de governar només per a uns quants.

Què en penseu de qui presideix una institució local si convida a inaugurar una competició esportiva el conseller d'Indústria perquè el competent no és del seu partit? O de qui convida per inaugurar unes jornades per a la gent gran o un casal d'avis el conseller d'agricultura, pel mateix motiu? Allò que puc dir-vos és què en penso jo, sense dubtar gens ni mica. A parer meu, algú d'aquesta mena incorre en una de les pitjors errades que pot cometre un mandatari. En primer lloc, perquè actuant així desacredita tota la comunitat que representa, en el sentit que molts es preguntaran com pot haver elegit algú que desconeix les obligacions protocol·làries bàsiques del càrrec que ocupa. En segon lloc, perquè desaprofita una bona oportunitat per tal que el conseller del ram conegui les necessitats de la població i parli amb els col·lectius de l'àmbit afectat. En tercer lloc, perquè desprestigia el mateix esdeveniment, atès que els qui hi participen poden pensar que, si no l'ha inaugurat l'autoritat competent, és que deu tenir poca rellevància. I, en quart lloc, perquè s'arrisca que quan, per exemple, s'entrevisti amb el conseller d'esports per exposar-li la necessitat de construir o reformar un equipament esportiu, aquest potser li recomanarà adreçar-se al responsable d'Indústria, atès que, si el va convidar a inaugurar les jornades esportives, el deu considerar més expert que ell en la matèria en qüestió.

Existeixen una cortesia institucional i uns deures protocol·laris que els representants institucionals no poden ignorar si no volen generar conflictes absurds, fer el ridícul, caure en el sectarisme partidista o demostrar poca categoria política i humana. Quan algú convida el titular d'un departament, no l'ha de convidar pas mai en funció de la seva militància, del seu perfil polític o del seu tarannà personal, sinó en funció de l'autoritat que exerceix i la representativitat que li ha estat conferida. Per tant, la invitació es cursa prescindint de qui és, del partit en què milita i de les simpaties que desperta, perquè no és pas a una persona concreta a qui es convida, sinó a qui ostenta la titularitat del càrrec. Això és així en tots els països civilitzats on existeix una cultura democràtica arrelada, un coneixement del protocol, un respecte per la cortesia institucional i ganes de no generar conflictes estèrils.
Jo vaig tenir el privilegi de presidir el Patronat de la Fira de l'Oli de Qualitat Verge Extra de Les Borges, durant onze edicions, incloent-hi les set primeres, perquè en la meva condició d'alcalde de la població en vaig ser un dels fundadors. Sempre vam convidar a presidir la inauguració o el titular del Departament d'Agricultura (la gran majoria de cops) o del Departament de Comerç, perquè eren sense dubte les autoritats més idònies i competents per a aquesta comesa. Com a excepció, hi va haver un any que va ser el conseller en cap qui va substituir-los i, que lògicament, representava no només els dos departaments esmentats sinó tot el Govern de la Generalitat. Quant a la cerimònia de cloenda, sempre va ser el president de la Diputació l'encarregat de presidir-la, prescindint del partit a què pertanyia.

En la majoria de les edicions, amb les persones convidades no hi tenia cap afinitat política (no eren del mateix partit) i de vegades tampoc no hi tenia gaire simpatia personal. Però aquestes circumstàncies eren absolutament irrellevants, perquè es tractava de convidar l'autoritat corresponent i no pas el polític concret que l'exercia. D'altra banda, com que la Fira dura tres dies, hi havia oportunitats de sobres per atendre els deures institucionals i alhora per fer bullir l'olla de partit. Durant la inauguració i la cloenda el deure de l'alcalde era acompanyar els representants de les institucions implicades i fer-los els honors, al marge del partit en què militessin o de les seves qualitats personals. Entremig, es presentaven prou oportunitats d'acompanyar els representants del propi partit i els firaires i el públic sabien distingir prou bé el caràcter de la comitiva que passava i adreçar-li les demandes pertinents. No cal dir que el fet que, alhora que hi desfilessin els màxims responsables institucionals de les conselleries directament relacionades amb la Fira, també hi passessin polítics de diferents formacions, contribuïa que ningú s'hi sentís estrany ni menystingut i que el certamen no fos concebut com un instrument al servei d'un partit.

Els mandataris institucionals que obvien els seus deures protocol·laris i l'obligació de representar tota la comunitat i s'aprofiten de les prerrogatives del càrrec per beneficiar únicament el seu partit contribueixen a degradar la política i a entrebancar els grans consensos. Per això, si persisteixen en la seva actitud i els segueixen votant, els escau aquella màxima tan lúcida com sarcàstica que diu que la democràcia és l'únic sistema en el qual els ciutadans tenen tot el dret a equivocar-se tants cops com els sembli i, malauradament, ningú no pot obligar-los a rectificar.