Immersos en el debat sobre la necessitat d'abordar el repoblament de les comarques rurals les darreres setmanes s'ha començat a parlar de la necessitat de flexibilitzar l'urbanisme. La realitat és que portem molts anys regits per lleis d'urbanisme pensades des de la centralitat metropolitana aplicades amb els mateixos paràmetres reguladors en els petits municipis rurals, fins al punt que la percepció que tenim de l'urbanisme és simplement d'una llei que posa límits incomprensibles, difícils d'executar i que ens condemna a tràmits eterns i feixuc. Tot al contrari del que hauria de ser el bon urbanisme, capaç de reconèixer la realitat territorial per dotar-nos d'eines per a un bon desenvolupament.

Recentment s'han presentat les modificacions introduïdes a la llei d'urbanisme, que mostren la voluntat flexibilitzar aquesta eina com un avanç de la nova llei del sol. A l'expectativa de les promeses sembla que tendim a un enfocament més de proximitat per part de les administracions per adequar les lleis urbanístiques a les realitats rurals. És esperançador que es promogui una prova pilot a les Garrigues Altes que proposi definir un pla urbanístic supramunicipal compartit per vuit municipis. Per no estendre'm, faré èmfasi en dos aspectes més rellevants del que podria semblar en termes que ens ocupen a la comarca. Per una part, es comença a parlar de paisatge com a concepte a posar en valor com a bé col·lectiu i identificador. Per altra banda, es plantegen nous marcs d'anàlisi i regulació supramunicipals a petita escala que possibiliten la coordinació entre planejaments locals veïns.

Per posar un exemple d'actualitat a la comarca, aquests dos aspectes podrien aportar molt per afrontar la necessitat de regular nous reptes com la implantació d'energies renovables. En aquest sentit, parlar del paisatge com a bé col·lectiu i el repte col·lecti d'afrontar el canvi climàtic són un bon exemple per entendre que els límits administratius no poden ser el marc per a l'adopció de diferents models d'implantació de les energies renovables.

Els municipis que han pres més consciència sobre la necessitat d'afrontar el canvi climàtic ja han començat a definir els seus models d'implantació adequant els planejaments urbanístics a aquests nous reptes i definir com contribuïm col·lectivament a escala global, perquè no fer res és facilitar un model de planificació promoguda de forma especulativa allunyat de l'interès local i del comú.

És evident que ens calen eines urbanístiques més flexibles i adaptades que promoguin més coordinació supramunicipal pels reptes que venen en una societat cada cop és més canviant. Els problemes no els resoldrem amb les mateixes eines que s'han creat.