Opinió

Editorial

Ben situats

Ferrmed, l'associació internacional liderada des de Catalunya per impulsar un gran eix ferroviari de mercaderies entre el sud i el nord d'Europa, ha presentat a Lleida un estudi sobre la idoneïtat i necessitat de transferir el transport de mercaderies de les carreteres a les vies de tren, partint del mandat de la UE que fixa que, el 2030, el 30% d'aquest tràfic s'haurà de fer per ferrocarril en distàncies de més de 300 km. Darrerament hem vist, per exemple, que França ha posat en marxa un mandat similar en favor del transport de viatgers en tren en detriment de l'avió. 

L'estudi planteja tres terminals a Ponent, una a les Borges, i preveu la necessitat de transformar l'ample de via entre Lleida i Tarragona a ample internacional i habilitar la doble via. Vet aquí la gran qüestió. Tot i que, avui, el transport de mercaderies per tren és minoritari, justament en aquest tram el gestor va apostar fa anys pel rol de càrrega, relegant el transport de viatgers a un paper irrellevant. La freqüència de trens, només sis al dia, és quasi la mateixa que fa pràcticament 50 anys. Això, afegit a la impuntualitat crònica, condemna la línia a absorbir una petitíssima part dels usuaris potencials. Estratègicament pot ser molt bo per a les Garrigues disposar d'una terminal d'aquestes característiques. Més encara tenint en compte que, segons l'estudi, l'eix Barcelona-Tarragona està cridat a situar-se com el tercer hub logístic europeu en volum, i que la línia Tarragona-Lleida no deixa de ser un dels ramals principals d'aquell eix.

Altrament, però, és important no renunciar a la necessitat de seguir exigint una millora de l'oferta per als viatgers i, per tant, cal fer penjar aquesta reclamació ciutadana, històrica ja, d'un eventual avenç en l'àmbit de les mercaderies. I en aquest punt resulta fonamental la duplicació de la via. Aquest és el coll d'ampolla que en aquests moments, al prioritzar-se els combois de càrrega, bloqueja l'increment de les freqüències. Sigui com sigui, la notícia confirma, un cop més, que les Garrigues no és un racó de món.