En una de les classes que he tingut darrerament, una alumna, després de demanar-li com es trobava (ha passat per un procés de dol), em va respondre: transitant el buit. Li vaig proposar que no vulgui transitar gairebé res més que el buit si no és de tant en tant. Perquè el buit és el nostre estat natural i no ens ha de fer por. Només des d'aquesta realitat, la del buit, ens podem omplir. Si no és així, si des del sentir-se ple encara volem més teca, ens acabarem empatxant i prendrem mal. Per això des de fa milers d'anys hi ha homes i dones que cada dia s'asseuen a meditar.

El que busquen aquestes persones és, en definitiva, transitar el buit. Obrir l'aixeta del desguàs i deixar-ho anar tot. Quan això passa té lloc un efecte preciós que permet connectar la ment i el cor. De la conseqüència d'aquesta connexió en diem intuïció o sisè sentit o, senzillament, Déu. Tant se val la paraula que emprem. El cas és que de la buidor n'obtenim una calma extraordinària. Un efecte balsàmic que transporta a necessitar poca cosa. Com si una intel·ligència sobrenatural, vinculada als ancestres, ens situés al centre de la vida al mas. A l'hivern vora una foguera. I a l'estiu sobre un jaç, molestat pels insectes que, com els pensaments, només saben fer la guitza.