Qui me'l va descobrir va ser la Raquel, de Centelles. Me'l va posar durant un trajecte en cotxe direcció a Sitges. La primera cançó, sigui quina sigui, no deixa indiferent. Ni la segona. A la tercera ja demanes com es diu. Però el nom s'oblida ràpid. Tornes a demanar com es diu i el busques a Google. Llavors, quan veus les fotos, et dius: hòstia, jo m'hi vull assemblar. I relaciones la veu, a mig camí dels grans del folk americà i alguns cantautors de la Mediterrània, amb l'estètica: una clara estocada als sentits. Segueixes la cerca i descobreixes que és de Flix. 

-Cagonlou, de Flix? -et demanes, sorprès que una raresa del territori salti marges, termes i fronteres amb tanta lleugeresa. Passen els dies i els rols canvien. Ara ets tu qui seu al volant i, als qui t'acompanyen, els poses una cançó, i afegeixes: "Es diu Xarim. I un dels acompanyants respon: "Ah, sí, home, aquell paio de Flix". 

Aquesta és la força del Xarim Aresté, un home que sembla nascut d'un codonyer feréstec, d'aquells perduts al mig d'un bancal de pereres a ple hivern, quan els arbres fan aquella pinta de pelar-se de fred dins la boira plana i amb els peus descalços sobre la rosada. Un home que canta com qui dorm al ras. Que diu coses com que no és poc que surti el sol, que cantin els ocells, que naixin flors entre els badalls que fa el ciment en aquesta gran ciutat on, tu, ja no hi ets. El podreu gaudir el dissabte 27 d'abril a la Seu Vella de Lleida, en el marc del The Yoga Gallery Lleida Festival.