Tots els assumptes relacionats amb els tributs són la gestió més perfecta de la nostra societat, en especial quan ens correspon algun recàrrec. L'escriptor Franz Kafka, que reflecteix situacions absurdes i angoixants, en deixà escrit: "Tota renovació social s'evapora i deixa darrere seu un increment de burocràcia". Certament, els organismes, serveis, seccions i negociats que tenen com a missió cobrar-nos són veritables exemples d'eficiència i fins i tot d'inventiva. Brillen amb llum pròpia.
La feligresia n'estem farts, de pagar. Constatem que patim massa càrregues i algunes fan olor de socarrim. Nicolau Maquiavel avui se sentiria trist i ensopit en veure com la imaginació contributiva el supera àmpliament. En to burlesc podríem dir que certs tràngols impositius es podrien alleugerir amb un vernís balsàmic... com incloure a l'IBI el florit pensament d'Antonio Gala: "Amic meu, la felicitat no està atenir, sinó en ser i no necessitar.
Prenent cafè amb un gestor jubilat, que viu un retir amb poques coses a fer, comentava amb bona conya l'acceptació que tindria un àlbum de cromos amb la caràtula dels tributs i paperam oficial. També n'hi podríem afegir d'altres més circumstancials com les multes de trànsit... Ja sabeu que una multa és un impost per haver fet les coses malament i que un impost és una multa per haver fet les coses bé. Amb tota aquesta gabella de càrregues que tenen la menjadora al voltant de la nostra economia, no és gens estrany que l'àlbum tingués un èxit aclaparador: canvio un cromo del Tribut de Successions i Donacions per una Taxa d'Actuació dels Trabucaires de Solsona. Pot ser un àlbum perfectament inacabable. No oblidem que la paperassa brolla delerosa fins a ocupar tota la jornada laboral dels empleats de l'Administració pública.
Crec que Salvador Dalí es mossegaria les ungles d'enveja davant la iniciativa de crear aquesta col·lecció per la seva "evident objectivitat fonamentada en la interpretació de fenòmens delirants". Parlem de la burocràcia amb vilipendi com a exemple d'excessiva documentació, de procediments repetitius i d'alentiment de gestions. Indueix a percebre que és una activitat que ens aporta pocs beneficis, però, encara que el meu criteri us sorprengui, us he de dir que a les administracions públiques es treballa amb eficiència, garantint sempre la subjecció a la normativa i la correcta actuació administrativa... encara que aquesta indispensable racionalitat pugui ser feixuga i antipàtica per a molts.
Doncs sí. Una cosa especialment sensible són les càrregues econòmiques que suportem. Mai no disminueixen, al contrari, aprofiten fins i tot els rostolls i no deixen res de guaret. Tots els tributs estan redactats sobre la base del recel: mai no confien en nosaltres ni tampoc coneixen el respecte a la vellesa ni a la necessitat. Jean Colbert, un dels principals ministres del rei de França Lluís XIV, va indicar el camí: "L'art dels impostos consisteix a desplomar l'oca per tal d'aconseguir la major quantitat de plomes amb la menor quantitat d'esgarips." Monsieur Colbert era tot un crac.
Els impostos es mouen entre la realitat i l'exageració... com els vestits dels convidats a una boda. L'humorista Perich ho va definir perfectament: "Prendre els diners de l'altre sense que hi intervingui la burocràcia és un delicte". Acabarem el tema amb la dignitat de pensament d'una padrina centenària a qui vaig tenir el goig de conèixer: "La riquesa que m'ha donat la vida no és al banc. La guardo dins meu".
