Deia Shakespeare que la memòria és el vigilant del nostre cervell, però en el meu cas, i suposo que també en molts de vosaltres, pot ser un vigilant de poc fiar que dormisqueja quan li ve a tomb. A vegades em trobo amb la nevera oberta i jo amb la mà agafada a la porta intentant recordar si volia un iogurt, una poma... o ves a saber què. Per si encara fos poc greuge, en una conversa quan necessito tenir present un nom, si li escau em falla com un mal amic i l'oblida exactament a la punta de la llengua. Sí, padrins i padrines desmemoriats, per a nosaltres els temps també estan canviant, ja ho cantava Oriol Tramvia en aquella cançó del Grup de Folk, però ara sabem que això és irreversible, no té marxa enrere.
Una cosa que a l'edat madura evoquem són els companys d'infantesa, els jocs de carrer, els diumenges de cinema... i el respecte a les persones grans com jo soc ara. Coincideixo freqüentment amb joves servents de la despreocupació: vaig per la vorera i s'atansa un ramat d'adolescents amb el telèfon mòbil com a identitat, interpretant la coreografia variable dels estornells. M'he d'apartar prudent del seu itinerari ensenyorit que ocupa tot l'espai, però les peripècies continuen amb l'abús urbà dels patinets elèctrics i les bicicletes, que com a llampecs irreflexius em passen a tocar.
Em disgusta aquesta degradació de la civilitat cap a les persones grans per part d'uns galifardeus que es pensen que el sol no surt fins que ells han connectat el mòbil. Potser simplement alguns formen part d'una generació inventada, amb endolls a realitats diferents que encara no saben que la vida té peatges i que imperceptiblement se'ls farà fosc més aviat... malgrat les aplicacions del mòbil.
Remenar l'oblit davant la porta de la nevera oberta, viure als núvols, estar dalt la figuera o dalt el cirerer, com vulgueu, sense recordar que la meva intenció primigènia era la d'agafar una pera, podríem dir amablement que és com entrenar-se a desmemoriejar pensaments sobrants, innecessaris. Diuen que hi ha dos coses subtils que t'ajuden a viure: l'esperança i l'oblit. L'esperança sempre és un camí, però l'oblit pot ser capritxós i amable: mai no oblidem l'olor de la casa dels padrins, la tranquil·litat de l'aire net, la llum de la tarda, el fred de l'hivern, el gust de la fruita, el menjar de casa... la retentiva ens torna aquestes sensacions. Atresorem vivències que no tenen cap preu però que posseeixen un gran valor.
La memòria, com la vida, et dona sorpreses perquè no tots raonem de la mateixa manera, però, ens agradi o no, en bona part vivim dignament gràcies al poder de recordar. Borges escrivia: "El cap és un amuntegament de miralls trencats, un museu de formes inconstants."
La realitat es fa ara mateix, és la filosofia simple del sentit comú, però tenim viva la memòria, n'hem vist de molts colors i ens malfiem dels que col·loquen la devoció al seu partit per damunt nostre, n'estem farts, d'estar farts i comprovar que la maquinària i els maquinistes que haurien de garantir el benestar dels nostres fills i nets no aconsegueixen enlairar aquesta societat. Doncs sí, amb conceptes i eslògans preparats per oblidar davant la porta de la nevera, la classe política més feliç i més ben pagada oblidarà també que els valors de les seves obres són la responsabilitat, la feina ben feta i connectar amb les veritables necessitats de la gent... ai, si el gall cantés cada vegada que l'espifien.