L'apagada de llum del 28 d'abril va capgirar els plans de tothom. Era un dilluns, laborable, a migdia, i quasi totes les feines se'n van ressentir. Comerços a les fosques que van haver de tancar (o servir el producte des del carrer), productes a les neveres descongelant-se, portes automàtiques que no es podien obrir ni tancar, aparells de tota mena inservibles, clíniques amb clients a mig fer, i ordinadors i més ordinadors -avui tan imprescindibles a tot arreu- completament inactius. La llista és interminable i posa de manifest el grau d'electrificació de la nostra societat i, alhora, el grau de vulnerabilitat quan el corrent falla. Marxa la llum i no podem fer res. Quan marxa internet, de seguida recorrem als mòbils, que continuen actius amb les dades, però quan marxa la llum quedem del tot desorientats, mirant la paret, perquè ni els mòbils funcionaven amb normalitat. Què quedava? La ràdio convencional.
El nostre mateix mitjà va quedar aturat. No podíem escriure res, i les poques coses de què ens podíem assabentar no teníem manera de comunicar-les als lectors. I així es van trobar la majoria d'ajuntaments, desorientats i impotents per no poder traslladar informacions o decisions als ciutadans per les vies habituals. Calia recórrer al contacte presencial, a les visites in situ. Com en la pandèmia, va aflorar per unes hores la vida al carrer, sense mòbils, i les tasques que es van mostrar més resilients van ser les més manuals: el treball directe de la terra, l'artesania, la mecànica, la paleteria (amb limitacions, esclar).
Tot plegat va ser un contratemps, i en molts casos va suposar pèrdues econòmiques importants, però també cal relativitzar-ho: van ser 12 hores. La incertesa de no saber quant duraria agreujava els nervis, és cert, però a la nit, per sort, ja teníem llum. Si l'episodi s'hagués allargat, hauria aflorat un dels efectes més temuts: el subministrament d'aigua, un servei que a mesura que passen les hores esdevé més imprescindible, o més que la llum. Al reportatge que publiquem en aquest número, alguns alcaldes ho apunten: un cop assegurada la comunicació, l'aigua va passar a ser una prioritat. Caldrà prendre nota de com assegurar-la.