Enceto col·laboració amb el SomGarrigues, "des del coster", és a dir, del terreny en pendent on es troba Tarrés, un dels municipis més petits de la nostra comarca. Al poble som garriguencs però un xic peculiars -a nivell geogràfic- ja que és l'únic poble de la comarca que no es troba situat a la conca del riu Ebre i les nostres aigües fan cap al riu Francolí, formem part de les "conques internes", terme fet famós per la sequera persistent patida els darrers anys. Mentre que la resta de la comarca és travessada hidrològicament per la Vall Major, el riu Set i la Femosa, tots afluents del riu Segre. Excepte Bovera, al racó occidental de la comarca, que com nosaltres, la mira d'esquena i orientats directament a l'Ebre.

Som al coster de la serra de Vilobí, que entrellaça la serra de la Llena amb la serra del Tallat, però orientats al sud i formem part geogràficament de la Conca de Barberà. Nucli antigament agrícola, ara rural, aquí hi predominava la vinya, influenciats pel domini senyorial dels monjos cistercencs de Poblet, mai l'olivera ha estat el conreu dominant.
És el poble que queda de secà a la comarca, ja que no disposem de cap sistema de reg, no tenim terra regada pel canal Segarra-Garrigues. Molt diferents del nord comarcal, pla, i regat pel canal d'Urgell, sempre vist com a «ric» agrícolament parlant.

Què passarà amb els costers agraris de Tarrés, amb un clima cada cop més sec, calorós i sense cap sistema per poder regar? La peculiaritat geogràfica tarresana ens fa veure algunes qüestions comarcals amb una certa llunyania… erròniament. Un exemple: guaitant des de casa l'espai natural de les Muntanyes de Prades, futur Parc Natural, veiem els purins i Tracjusa de reüll perquè ens queda a la rereguarda, sembla que no ens hauria d'afectar. Res més lluny de la realitat. El que passi finalment amb Tracjusa marcarà, no en tinguem cap dubte, el futur de la comarca. Esperem, des del coster i de reüll, un miracle final que ens allunyi de la crema de residus per tractar els purins.