La mort d'un jove sempre provoca una commoció profunda perquè, a la tristesa que causa qualsevol mort, hi cal afegir un sentiment d'injustícia per un traspàs cruel que no ha respectat el ritme natural de la vida. Si el difunt és a més un músic, un pintor, un escriptor -en definitiva, un artista- i mor de pròpia mort, s'escampa el pensament, mai no reconegut, però ben perceptible, que la seva ha estat una fi meritòria, prestigiosa. L'obra del finat, de la qual es podia esperar molt, ha quedat truncada per sempre, però ell, suposadament, ha estat amo i senyor del seu destí. Llavors el desaparegut es troba a un pas de convertir-se, si més no en el record, en un bandejat, un maleït, una víctima de la societat del seu temps. És així, almenys, des de la difusió del Romanticisme, amb una certa independència de quina hagi estat la realitat de la vida i l'obra del finat. 

Encara que moderadament, aquest va ser el cas de Josep Soler i Miquel, nascut a les Borges Blanques el 1861 i mort a Barcelona, als 35 anys, el 1897. Com tanta altra gent del país, va buscar a la gran ciutat el seu futur, la possibilitat de trobar-hi un camí que encara no sabia ben bé qui n'era. Hi va anar, formalment, per estudiar-hi Lleis i esdevenir després un advocat de renom. Però no devia ser pas un d'aquells nois de casa bona que cursaven a la Universitat només per disposar d'un títol respectable que penjaven a la gran sala familiar. Sigui com sigui, acabats els estudis, va exercir d'advocat. Però llavors ja portava dins el deler d'escriure. I tot i que li va costar d'obrir-se portes, va aconseguir franquejar, tenaç com era, les d'unes quantes publicacions, especialment la de La Vanguardia. En aquest diari hi va publicar, en castellà, articles de crítica literària en què exercia d'orientador dels joves escriptors modernistes, molts dels quals encara avui trobem interessants. Un any després del seu traspàs, els amics en van publicar una tria que van titular, massa mecànicament, Escritos. D'altra banda, va traduir de l'occità al català, amb el títol Lo Poema del Rose, un llarg poema de Frederic Mistral. Joan Maragall, que l'anomenava de vegades lo Pep de les Borges, en va ser un gran amic, i li va dedicar un parell d'articles -figuren en el segon volum de les obres completes del poeta publicades per l'editorial Selecta- que són una ponderada i clara introducció a la manera d'entendre la crítica literària de l'escriptor de les Borges Blanques. 

Sembla que Soler i Miquel era un home sensible, entusiasta de les lletres i les arts, però també lleugerament escèptic, sovint abstret, i propens a una malenconia que, a poc a poc, el va empènyer a la mort tràgica que tant va commoure els qui l'havien conegut.