Passats els quaranta, Joan Santamaria era un home d'estatura mitjana, d'espatlles amples, bigotut, de caminar decidit; un home dels que, literalment, trepitgen fort. Josep Pla, que el va conèixer abans de la guerra, el presenta tocat i posat, i assegura que "solia portar bastó, un anell amb un brillantet i una agulla de corbata. Semblava un personatge de Xavier Nogués". Nascut a Lleida el 1884, Joan Santamaria i Monné hi va viure la infància i l'adolescència, fins que el pare, músic, va guanyar una plaça a la Banda Municipal de Barcelona. Va ser un advocat notable i, després, un jutge promogut per la República. Santamaria va saber combinar l'activitat als tribunals amb tres labors que considerava irrenunciables, l'excursionisme, el republicanisme catalanista i l'escriptura; tres ocupacions que entenia com una ocupació única: la de l'esforç pel progrés material i espiritual de l'home. Santamaria, doncs, va participar plenament d'aquell idealisme d'origen il·lustrat tan propi del seu temps i alhora en va haver de viure la fi sagnant amb la derrota de la guerra civil. 

El crític Jordi Castellanos va qualificar d'indòmita la imaginació literària de Joan Santamaria. A parer meu, va encertar plenament amb l'adjectiu, perquè la gran capacitat imaginativa de l'escriptor, de vegades llampant, i tothora sorprenent, n'és el tret distintiu de la prosa. Però al costat n'hi ha d'altres, com la sensibilitat poètica en la descripció del paisatge o la ironia soterrada amb què sovint s'acosta a personatges i situacions. L'estil no l'acompanya sempre, perquè l'autor tendia a un excés expressiu, sovint redundant, amb què de tant en tant turmenta la seva literatura. Tanmateix, hi ha moltes pàgines esplèndides en les Narracions extraordinàries (reeditades parcialment el 2017), els quatre volums de Visions de Catalunya, que recullen els seus viatges pel país, o la novel·la La Roda de la fortuna, inèdita fins al 1997, molt ben editada per Miquel Viladegut.

El 1939 el règim franquista va cessar Santamaria com a magistrat, i tampoc no va poder reobrir el despatx d'advocat. A més, la mort de Rosa Coderch, la seva dona, el va deixar atuït. Ja no va tornar a ser l'home actiu, l'escriptor de producció abundant i continuada que durant vint anys s'havia fet un nom en les lletres catalanes. Llavors es va refugiar en una tertúlia d'amics que, en morir ell el 1955, va crear uns premis literaris prestigiosos que duien el seu nom.