Miquel Lladó, nascut a Castelldans el 1919, no va tenir mai el reconeixement que es mereixia, ni de la crítica ni dels lectors. Ell no va pretendre de ser un escriptor minoritari, però circumstàncies en gran part extraliteràries no li van permetre assolir un ressò del qual tots ens hauríem beneficiat. Per entendre el cas de Lladó, cal tenir en compte que la seva col·laboració inicial en diverses publicacions del leridanismo va provocar les reticències dels sectors catalanistes lleidatans. D'altra banda, els esforços de Manuel de Pedrolo per fer publicar les obres del seu amic -Pedrolo va ser decisiu perquè escrivís en català- no tenir l'èxit que tots dos n'esperaven. A més, Lladó, per les conseqüències personals de la mort de dos fills i una dedicació intensa als negocis agropecuaris, va passar deu o dotze anys sense publicar gairebé res. I tampoc no hem d'oblidar que l'escriptor era un autodidacte i que, per tant, no va disposar d'aquells amics, fets durant el batxillerat o la carrera, que després ajuden -de vegades, massa- a fer-se un prestigi professional. Per acabar -aquí no em puc allargar més-, Lladó era un home de caràcter independent, i només es va vincular transitòriament cercles literaris del seu temps. 

Malgrat tot, va escriure molt, i va recórrer a gèneres diversos: la poesia, la narrativa, l'articulisme, l'assaig i el teatre. Vista des d'ara la seva obra -l'escriptor va morir el 1999-, crec que és la novel·la el que hi ha de més sòlid. Potser també ho va considerar així la benemèrita editorial Fonoll, de Juneda, que no fa gaire (2024) en va reeditar la trilogia Els camins de la por, que inclou la novel·la que du el mateix títol que la trilogia i dues més: Els dies sense demà i Sense pàtria. Amb un pròleg excel·lent d'Eduard Batlle, la trilogia és, sobretot, un relat múltiple d'unes vides anònimes, i el patiment, les il·lusions rompudes i el rastre de la mort que les acompanyen durant la inacabable postguerra. 

Hi ha una fotografia de maduresa de Miquel Lladó on el veiem cepat, una mica carregat d'espatlles, i amb un bigoti que era una versió lliure dels bigotis de Hollywood dels anys quaranta i cinquanta del segle passat. Llavors parlava amb veu clara, sovint amb paraules contundents, que es van anar tenyint, amb el pas dels anys, d'una amargor molt ben dissimulada que, per això mateix, encara feia més impressió. Altrament, cal esperar que aquesta tornada sigui la definitiva de l'obra d'un escriptor que ha fet un viatge massa llarg.