Fa temps que tinc la sensació que el món va massa ràpid. Ens llevem amb l'alarma, corrents cap a la feina, responent missatges mentre pensem en el que vindrà després. I així, sense adonar-nos-en, passen les setmanes, els mesos i fins i tot els anys. Vivim en un soroll constant que no només ve de fora, sinó també de dins, que ens fa confondre moviment amb direcció.
M'estic adonant que el "necessito desconnectar", que em pensava que era un tòpic, de vegades és molt necessari. Ni cotxes, ni sorolls, ni pantalles. Només aire fresc que ve a la cara, calma i vida contemplativa. No per descansar, sinó escoltar-se un mateix, mentre el món va donant voltes.
El silenci sovint incomoda, perquè deixa espai allà on habitualment posem soroll per no pensar. Fa uns anys, jo era especialista a omplir-lo, espero que assertivament. Però quan entrem al silenci sense por, ens regala claredat. És en aquests moments tranquils en què apareixen les idees bones, les converses pendents amb un mateix, les solucions que no trobàvem, o simplement la constatació que no tot és tan urgent com sembla.
A Ponent, inevitablement, tenim aquesta sort. El ritme és diferent, més humà, més d'abans. Encara es pot sortir al carrer i sentir les passes al caminar. Encara es pot mirar lluny sense que cap edifici tapi l'horitzó. Encara es pot respirar sense presses. I potser no som conscients de com de valuós és tenir espais on el silenci no és una excepció, sinó una part natural del paisatge.
Sona contradictori, però l'anunci de Free Damm de fa uns anys amb la veu de tro del Pere Arquillué sobre el migdia m'agrada molt per això, pel missatge que per continuar, t'has d'aturar. No dic que hàgim de viure desconnectats del món. Però sí que estaria bé desconnectar-ne una estona cada dia. Ni que sigui cinc minuts. Tancar el mòbil, aixecar la vista, respirar i deixar que el silenci ens faci de mirall. Perquè quan parem, tot s'endreça una mica. Les coses que semblaven gegants es fan petites, i les que importen de veritat es deixen veure. Potser no ens falta temps. Potser el que ens falta és silenci i saber-lo escoltar.