Hi vaig anar per motius de feina el cap de setmana passat, però és impossible arribar a Montanejos sense recordar què hi va passar. Més enllà de l'encàrrec professional, hi havia una altra raó que m'acompanyava: caminar aquell poble és sempre retrobar-se amb la memòria de Guillem Agulló i Salvador. La visita va ser una experiència intensa, no només paisatgística, sinó també emocional. Montanejos, amb els seus carrers tranquils i l'aire fred que baixa de les muntanyes, és també l'escenari d'una ferida que encara supura: l'assassinat de Guillem Agulló l'any 1993, quan jo encara no havia nascut però quan el País Valencià ja coneixia massa bé la violència neonazi. 

Caminar per la plaça de l'església, allà on el van atacar, em va provocar una sensació estranya, una barreja de tristesa i determinació. Les pedres semblen guardar la memòria d'aquell crim de caràcter polític. I tanmateix, la figura de Guillem s'ha convertit en un símbol d'antifeixisme, d'una generació que lluitava -i lluita encara- per un país lliure de l'odi. 

Recordar tot això no és un acte nostàlgic ni folklòric, sinó un acte polític de memòria històrica i d'antifeixisme. I és més necessari que mai: aquesta mateixa setmana, la Policia Nacional ha desarticulat a Castelló la primera cèl·lula de l'organització neonazi "The Base" a l'estat espanyol. Tres detinguts indagats per pertinença a organització terrorista, adoctrinament, captació i tinença il·legal d'armes. 

L'extrema dreta no és un fantasma del passat, sinó una amenaça ben viva. Notícies així ens sacsegen i ens obliguen a mirar de cara una realitat incòmoda: el feixisme continua intentant arrelar, aprofitant-se del silenci, de la normalització i de la desmemòria. 

Veure Montanejos, i alhora llegir les notícies de Castelló, és entendre que la memòria no és un acte passiu ni un ritual del passat. És una eina de defensa col·lectiva. Per això cal recordar Guillem, per això cal denunciar cada acte de violència feixista, per això és imprescindible no abaixar la guàrdia. La detenció recent no és el final d'un problema, sinó l'avís que encara queda molta feina per fer. I que aquesta feina ens implica a totes.