El serial del bloc de pisos de l'avinguda Santiago Rusiñol de les Borges Blanques ha viscut un punt i a part. El desallotjament d'aquest desembre és, sens dubte, un punt d'inflexió en aquesta història, que feia més d'una dècada que s'arrossegava. La llavor del problema, però, arrenca encara més enrere, quan la construcció de 77 pisos en plena voràgine immobiliària va acabar derivant al cap dels anys en una situació de degradació que fa temps que tothom lamenta.

De solucions fàcils no n'hi havia, i ningú diu que la que hi ha ara en camí sigui la millor, però el fet és que, per primera vegada en tots aquests anys, l'edifici està buit, a punt de viure una nova fase. La diversitat de perfils dels qui hi vivien obliguen a mesures socials quirúrgiques. En això, com en tantes altres coses, cal rigor i matís, no s'hi val el traç gruixut, ni a l'hora de criminalitzar ni a l'hora de donar per vàlids tots els clams de vulnerabilitat que es puguin sentir. La distinció de casuístiques que han fet Ajuntament i Serveis Socials és pertinent, perquè és d'acord amb això que es pot valorar si les mesures són justes o no. I difícilment ho seran del tot si no es dota els ens locals de molts més recursos per fer front a situacions com aquesta. Aquí, cal dir-ho clar, s'ha trobat a faltar la intervenció d'administracions superiors.

Les últimes dades demogràfiques, fetes públiques aquests dies per l'Institut d'Estadística de Catalunya, mostren com les Borges, en 20 anys, ha crescut en 1.000 habitants. Gestionar el poble amb les mateixes eines que abans és impossible. El nou escenari demana molta més estructura, molt més múscul, i aquí s'hi han de mullar els de més amunt o, com a mínim, cooperar més. 

L'estiu passat, quan hi va haver la concentració ciutadana per reclamar solucions al tema del bloc, vam escriure en aquest mateix apartat que la complexitat de la qüestió no podia bloquejar una actuació que necessàriament requeria molta determinació per part dels responsables municipals. Un any després, podem dir que aquesta hi ha sigut, amb uns costos personals que qualsevol es pot imaginar. El repte, ara, és imaginar un nou futur per a aquella part del poble.